LA VACUNA I EL JOC DELS DISBARATS

Rebo el següent missatge de Catsalut: “Hola, Marta. Formes part d’un dels col·lectius convocats a vacunar-se contra la covid-19. Demana la teva cita per rebre la vacuna aquí: vacunacovid.catsalut.gencat.cat.” “Perfecte”, vaig pensar. Una bona notícia, tot i que oferir el meu braç a la marca AstraZeneca, després de la tirallonga de notícies a favor i en contra d’aquest vaccí, no em fa cap gràcia. Que l’Agència Europea del Medicament investigués els casos de trombosi i que països com ara Islàndia, Noruega, Alemanya i Suècia s’afanyessin a suspendre aquesta vacuna i que després d’altres com ara França, Itàlia i el mateix Estat espanyol els imitessin, et provoca una mena de neguit i una allau de dubtes. Com aquell qui desfulla els pètals d’una margarida, vaig obrir l’ordinador i vaig escriure l’enllaç. La informació o la desinformació és tan gran que mai no arribes a saber si en realitat t’estan dient la veritat o, pel contrari, et volen aixecar la camisa. El cas és que, després de resar tres rosaris, un parenostre i quatre avemaries, em vaig decidir a demanar cita i “que sigui el que Déu vulgui”, vaig pensar. Després d’emplenar el formulari, el programa em va fer arribar un altre missatge al mòbil amb una clau d’accés de quatre dígits que havia d’escriure a l’espai corresponent del sistema. Fet. Seguim. Ara el programa de cita prèvia em demanava que escollís el centre i la data de vacunació. Vaig interpretar que el centre de vacunació seria a la meva ciutat. Em vaig sorprendre quan vaig veure que cap d’ells corresponia a la meva ciutat, Lleida. Centres a triar: la Pobla de Segur, Vielha, el Pont de Suert i Tremp. Em pot dir algú com es menja això? Com que el sistema afegia que els centres s’actualitzen setmanalment segons les vacunes disponibles, vaig decidir tornar a provar sort. I la cosa va anar de mal en pitjor perquè ara el radi d’acció s’havia ampliat a Manresa i Terrassa. Bé, seguirem esperant. Mentrestant, passaré l’estona rellegint un llibre de rabiosa actualitat. El va escriure Paul Tabori l’any 1999 i s’intitula Història de l’estupidesa humana (Elaleph Ed.). Us el recomano. I grans dosis de paciència, és clar.