LA VACUNA I EL JOC DELS DISBARATS

Rebo el següent mis­satge de Cat­sa­lut: “Hola, Marta. For­mes part d’un dels col·lec­tius con­vo­cats a vacu­nar-se con­tra la covid-19. Demana la teva cita per rebre la vacuna aquí: vacu­na­co­vid.cat­sa­lut.gen­cat.cat.” “Per­fecte”, vaig pen­sar. Una bona notícia, tot i que ofe­rir el meu braç a la marca Astra­Ze­neca, després de la tira­llonga de notícies a favor i en con­tra d’aquest vaccí, no em fa cap gràcia. Que l’Agència Euro­pea del Medi­ca­ment inves­tigués els casos de trom­bosi i que països com ara Islàndia, Noru­ega, Ale­ma­nya i Suècia s’afa­nyes­sin a sus­pen­dre aquesta vacuna i que després d’altres com ara França, Itàlia i el mateix Estat espa­nyol els imi­tes­sin, et pro­voca una mena de neguit i una allau de dub­tes. Com aquell qui des­fu­lla els pètals d’una mar­ga­rida, vaig obrir l’ordi­na­dor i vaig escriure l’enllaç. La infor­mació o la desin­for­mació és tan gran que mai no arri­bes a saber si en rea­li­tat t’estan dient la veri­tat o, pel con­trari, et volen aixe­car la camisa. El cas és que, després de resar tres rosa­ris, un pare­nos­tre i qua­tre ave­ma­ries, em vaig deci­dir a dema­nar cita i “que sigui el que Déu vul­gui”, vaig pen­sar. Després d’emple­nar el for­mu­lari, el pro­grama em va fer arri­bar un altre mis­satge al mòbil amb una clau d’accés de qua­tre dígits que havia d’escriure a l’espai cor­res­po­nent del sis­tema. Fet. Seguim. Ara el pro­grama de cita prèvia em dema­nava que escollís el cen­tre i la data de vacu­nació. Vaig inter­pre­tar que el cen­tre de vacu­nació seria a la meva ciu­tat. Em vaig sor­pren­dre quan vaig veure que cap d’ells cor­res­po­nia a la meva ciu­tat, Lleida. Cen­tres a triar: la Pobla de Segur, Vielha, el Pont de Suert i Tremp. Em pot dir algú com es menja això? Com que el sis­tema afe­gia que els cen­tres s’actu­a­lit­zen set­ma­nal­ment segons les vacu­nes dis­po­ni­bles, vaig deci­dir tor­nar a pro­var sort. I la cosa va anar de mal en pit­jor perquè ara el radi d’acció s’havia ampliat a Man­resa i Ter­rassa. Bé, segui­rem espe­rant. Men­tres­tant, pas­saré l’estona relle­gint un lli­bre de rabi­osa actu­a­li­tat. El va escriure Paul Tabori l’any 1999 i s’inti­tula Història de l’estu­pi­desa humana (Ela­leph Ed.). Us el reco­mano. I grans dosis de paciència, és clar.