UN FUTUR DE SOLEDAT

Segons les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya, si se segueix la tendència actual, quan arribem a mitjan segle XXI gairebé una tercera part de les llars catalanes estaran formades per una sola persona, i no seran precisament joves que s’hagin independitzat i visquin pel seu compte abans de formar –si és que ho volen– una família. Seran sobretot persones de més de 40 anys, amb un augment molt important en la franja a partir dels 80, especialment en el cas de les dones, que tenen més esperança de vida. Així, les persones soles seran 1,1 milions, i aquest tipus de llar unipersonal serà el segon més habitual, darrere de les formades per dues persones –1,3 milions de llars–, que tant podran ser parelles com famílies monoparentals o altres combinacions. Els nuclis familiars formats per tres persones o més es quedaran en les mateixes xifres que ara, i per tant amb menys pes percentual sobre els 8,5 milions catalans del 2048. Són projeccions estadístiques que coincideixen amb el que està passant, en general, al continent europeu: l’imparable envelliment de la població. La pandèmia ens ha fet aproximar la lupa a la immediatesa i ara ens preocupem sobretot per com acabarà aquesta crisi, però és necessari que no perdem de vista el daltabaix demogràfic que ens espera. Juntament amb els efectes del canvi climàtic –que ja és aquí–, l’envelliment és un dels grans reptes que ens colpejarà de ple les pròximes dècades. Ens hauríem de plantejar quin tipus de societat hem construït, en què els joves ja gairebé no es poden emancipar i els sembla impossible crear una família. Evidentment, s’ha de defensar que qui no vulgui tenir fills no en tingui: massa pressió social estúpida, sobretot entre les noies joves, hi ha en aquest sentit (però això és un altre tema). En qualsevol cas, si aquesta decisió de no garantir la continuïtat de l’espècie –al capdavall som animals– és el resultat de les condicions socials i econòmiques, és inqüestionable que el sistema no funciona. Per dir-ho planerament: el sistema vol que neixin nens perquè en el futur puguin treballar i cotitzar per pagar les pensions de tots els que serem ancians, però posa pals a les rodes perquè això sigui possible. La precarietat laboral és una vergonya entre els nois i noies catalans: el 2018 el sou brut mitjà dels menors de 25 anys era de 928 euros. La situació encara ha empitjorat més amb la pandèmia però sembla que les solucions es busquin precisament apedaçant aquest sistema que ja s’ha vist que no funciona. L’Europa i la Catalunya del futur necessitaran persones joves, però en canvi augmenten els discursos d’odi cap als estrangers i tothom es preocupa més per un vaixell de mercaderies embarrancat que per les vides que contínuament es perden al Mediterrani.