FALLADA SISTÈMICA

A poc a poc ens anem acos­tu­mant a assu­mir com a nor­mals situ­a­ci­ons que no ho són i a encap­su­lar deter­mi­nats com­por­ta­ments com si els matei­xos es cor­res­pon­gues­sin amb casos aïllats; el pro­blema d’abor­dar des d’aquesta seg­men­tada pers­pec­tiva la rea­li­tat que ens envolta és que sem­pre arri­ba­rem a con­clu­si­ons que, segu­ra­ment, ni es cor­res­po­nen amb l’autèntica rea­li­tat ni des­per­ten la necessària atenció que s’hau­ria de pres­tar a aquests símpto­mes.

Tots sabem que un bon metge, abans d’eme­tre un diagnòstic, sol repas­sar acu­ra­da­ment tots els símpto­mes i, un cop ana­lit­zats, en el seu con­junt, deter­mi­nar quin és el mal que afecta el paci­ent.

Un estat afec­tat d’infi­ni­tat de mals només serà capaç d’esta­blir quina és l’autèntica malal­tia que l’afli­geix si és capaç d’evi­tar auto­me­di­car-se i, a més, ana­lit­zar tots i cada un dels símpto­mes, que, aïlla­da­ment con­si­de­rats, segu­ra­ment no con­dui­ran a un bon diagnòstic.

De símpto­mes a ana­lit­zar n’hi ha molts, però entre els més pre­o­cu­pants segu­ra­ment hi hau­ria: a) la clara con­fusió entre allò que és públic i allò que és pri­vat, que porta, sem­pre, a una acu­mu­lació de casos de cor­rupció; b) la sub­ju­gació dels poders legis­la­tiu i exe­cu­tiu als desig­nis i interes­sos del poder judi­cial; c) un dete­ri­o­ra­ment cons­tant de les ins­ti­tu­ci­ons; d) la par­ci­a­lit­zació de la infor­mació, i e) la bana­lit­zació del fei­xisme.

La cor­rupció, en les seves diver­ses for­mes, és només un símptoma d’alguna cosa molt més greu com és l’apro­pi­ació dels recur­sos públics amb fina­li­tats par­ti­cu­lars que, mol­tes vega­des, no només es repre­sen­ten en ter­mes econòmics –la repressió també es cons­tru­eix sobre la base de la cor­rupció– però que sem­pre tenen un ele­vat cost per a les arques públi­ques; sobren els exem­ples i fa falta una recon­versió sociològica res­pecte a com s’ha de trac­tar tot aquell que fa un ús inde­gut d’allò que és públic.

Fa anys que diem el mateix però cada vegada s’apre­cia amb més niti­desa que les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals han pres el con­trol de la vida política, estan sot­me­tent la resta de poders de l’Estat a la seva libèrrima volun­tat i s’han endin­sat, fins i tot, en la suplan­tació de les potes­tats d’aquests altres poders amb, per exem­ple, una incan­sa­ble capa­ci­tat no ja d’inter­pre­tació de les nor­mes, que entra­ria dins de les seves fun­ci­ons, sinó de franca rees­crip­tura d’aques­tes. Un poder sense con­tra­pe­sos és un poder des­con­tro­lat i el judi­cial no té cap con­trapès.

En directa relació amb els dos ante­ri­ors símpto­mes, en tenim un ter­cer no menor: les ins­ti­tu­ci­ons, fruit de la cor­rupció i de la sub­ju­gació a què les sot­met el poder judi­cial, s’han endin­sat en una espi­ral de dete­ri­o­ra­ment tan mar­cat que no només hi ha un des­in­terès per part dels ciu­ta­dans sinó una autèntica des­con­fiança res­pecte d’aques­tes.

Un cas a part és el de la monar­quia, que no ha neces­si­tat grans aju­des per estim­bar-se pel pre­ci­pici de la cor­rupció i el des­pres­tigi i gene­rar un pro­fund des­in­terès ciu­tadà; la seva falta d’empa­tia i sen­si­bi­li­tat amb allò que és quo­tidià, amb allò que és ciu­tadà i amb les més bàsiques nor­mes de con­vivència la porta a ser, pot­ser, el símptoma més evi­dent.

Si a tot això hi sumem, com un símptoma més, una escassa plu­ra­li­tat infor­ma­tiva ama­nida amb grans dosis de biaix infor­ma­tiu, lla­vors esta­rem davant un còctel que, més d’hora que tard, ens por­tarà a una sèpsia de con­seqüències impre­vi­si­bles.

Només cal una anàlisi objec­tiva sobre com són abor­dats els dife­rents temes i la infor­mació que, en ter­mes gene­rals, se n’acon­se­gueix per tenir clar que el quart poder ja fa temps que va dei­xar de ser un límit a l’acti­vi­tat exces­siva d’altres poders de l’Estat amb les con­seqüències que això tindrà.

Final­ment, en un país amb escassa cul­tura i tra­dició democràtica, el luxe de bana­lit­zar el fei­xisme és, sens dubte, el més gran dels símpto­mes d’una cosa que ja fa temps que anem denun­ci­ant: la invo­lució democràtica.

Amb tots aquests símpto­mes, que no són els únics, però sí els més relle­vants, el diagnòstic sem­bla clar: estem davant d’una autèntica fallada sistèmica que es pretén ama­gar sota la falsa imatge d’estar davant de casos aïllats quan, en rea­li­tat, es tracta de símpto­mes que van gene­rant una gan­grena que, arri­bats a aquest punt, s’ha tor­nat mor­tal de neces­si­tat.

Si la infecció estigués ben loca­lit­zada –casos pun­tu­als–, n’hi hau­ria prou amb ampu­tar aquesta zona, però, a hores d’ara, aquesta teràpia ja no és fac­ti­ble perquè, de tant pre­sen­tar-ho com a anecdòtic, la gan­grena ha aca­bat per con­ta­mi­nar-ho tot i ha gene­rat una clara i ine­vi­ta­ble des­com­po­sició del con­junt del sis­tema.