DONES I SILENCIS

“Ben­vin­gut l’hema­toma.” Amb aques­tes parau­les, la gran psi­co­a­na­lista fran­cesa, Marie-France Hiri­goyen, va denun­ciar fa molts anys que, fins que no apa­rei­xia un senyal físic osten­si­ble en la pell o el ros­tre d’una dona, ni ella mateixa no podia com­pren­dre el feno­men d’abús psíquic, menys­preu cons­tant, i mal­trac­ta­ment al qual estava sot­mesa per la seva pare­lla. Un com­pany de viatge que et podia ofe­rir els moments més màgics del món, pro­tecció, ten­dresa íntima, i, a la vegada, la bai­xada a l’infern, a la por, al dolor més pro­fund, això sí, sem­pre dis­fres­sada de cul­pa­bi­lit­zació i retrets. En silenci, i amb la com­pli­ci­tat con­des­cen­dent de l’entorn, que ho expli­cava com una relació mútua difícil, o com una dona massa com­plexa.

Les for­mes de vexa­ci­ons són àmplies i flo­ri­des. Menys­preu en pri­vat, hos­ti­li­tat cons­tant i insi­di­osa, humi­li­ació, indi­ferència en públic i en pri­vat, menys­preu a les deman­des afec­ti­ves, aïlla­ment, ame­na­ces, i esce­nes de cru­el­tat més o menys ela­bo­ra­des. Crits, fre­dor, ascendència, cinisme. En la meva vida pro­fes­si­o­nal he cone­gut dese­nes de situ­a­ci­ons impen­sa­bles d’ima­gi­nar, i hones­ta­ment, com tan­tes dones, algu­nes vis­cu­des. La fina­li­tat de la violència per­versa és una hos­ti­li­tat con­ti­nu­ada en pri­vat, en una total asi­me­tria, que genera una des­per­so­na­lit­zació pro­gres­siva de les dones, i un accés al domini ple del senyor de referència.

De fet, aquests per­so­nat­ges tenen moments de bon­dat, són soci­a­bles, engi­nyo­sos, tre­ba­lla­dors, poden reu­nir una colla de vir­tuts indis­cu­ti­bles amb els seus entorns, i això pro­voca el que jo ano­meno “el feno­men per­vers”, perquè ens podem tro­bar en unes situ­a­ci­ons orques­tra­des de forma incons­ci­ent en què la dona, en viure aques­tes esce­nes fami­li­ars i soci­als, encara fa més inversió de la cul­pa­bi­li­tat i accepta les seves limi­ta­ci­ons. Sovint aquesta pato­lo­gia va acom­pa­nyada de la pato­lo­gia de la men­tida cons­tant amb els homes que enga­nyen de forma sis­temàtica dones amb qui han pac­tat rela­ci­ons de fide­li­tat i que com­porta a les vícti­mes l’estafa emo­ci­o­nal i una situ­ació de ven­ti­la­dor cons­tant i de dis­so­ci­ació, en què les evidències, les intuïcions, les deman­des de sin­ce­ri­tat, són res­pos­tes amb el cinisme més punyent i la nega­tiva més con­tun­dent. “Estàs boja, tens pro­ble­mes, tot­hom veu el que et passa menys tu.”

El mal­trac­ta­ment habi­tual reco­llit al Codi Penal quasi no es tra­mita als jut­jats de violència con­tra les dones, es fan ates­tats inde­pen­dents, els jut­ges no tenen volun­tat d’acu­mu­lació de fets, i encara avui només es jut­gen lesi­ons. El dany moral ha d’estar molt ben acre­di­tat amb infor­mes de pro­fes­si­o­nals com­pro­me­sos i d’una clínica forense molt escassa. Tenim un pro­blema estruc­tu­ral de tutela efec­tiva en el sis­tema. No és accep­ta­ble que només comp­tem les dones assas­si­na­des com a indi­ca­dor del feno­men. I el gran pro­blema de la mani­pu­lació dels menors no es desac­tiva fins que no és irre­ver­si­ble.

Sem­bla que ara un peri­o­disme tra­di­ci­o­nal­ment mas­clista ha fet un tomb per raons d’audiència. Ben­vin­gut crit social, sense mati­sos. Si això per­met ins­tal·lar les noves ulle­res necessàries com va sig­ni­fi­car el Mee­Too, vol dir que el futur té un sen­tit espe­rançador. Un guió com el de Com si fos ahir, a la nos­tra tele­visió publica, ha estat valent en una gran opció per la igual­tat trac­tant els temes de la pros­ti­tució o l’engany pro­mo­vent noves for­mes de mas­cu­li­ni­tat.

Quants cadàvers, quan­tes dones des­tros­sa­des psi­cològica­ment, suïcidis, en el camí d’aquests apre­nents de Don Gio­vanni que, lluny de reconèixer amb hones­te­dat a la pare­lla que neces­si­ten lli­ber­tat i espais pro­pis, cons­tru­ei­xen rela­ci­ons de con­trol i dependència vers la dona, men­tre ells tenen dues, tres o qua­tre vides paral·leles. I on s’ins­tal·len uns silen­cis de com­pli­ci­tats on les dar­re­res a assa­ben­tar-se de l’autèntica vida del com­pany són les dones.

El patró d’aquests esta­fa­dors sem­pre ha estat el que el mirall social els ha ofert. Un som­riure com­pla­ent. “Mira que llest, mira quin heroi, mira que bé que s’ho munta.” Entre­tant, la pare­lla –nor­mal­ment dones potents, vitals i sen­si­bles, com des­criu Hiri­goyen– es veu pri­vada de la seva lli­ber­tat de ser, empa­rada en un “con­tracte afec­tiu” autènti­ca­ment esta­fa­dor d’ànima. Val a dir que en aquest feno­men es pro­du­ei­xen no poques vega­des fenòmens a la inversa o la men­tida no con­sen­tida i crònica esdevé la posició de força d’algu­nes dones “malèfiques”.

Durant tota la fase recent de 15 anys de llei con­tra la violència mas­clista a l’Estat, i menys temps a Cata­lu­nya, tots els dis­po­si­tius de reacció han actuat només i exclu­si­va­ment quan exis­tien “hema­to­mes”. L’informe mèdic infal·lible era i és pràcti­ca­ment l’única prova de cre­di­bi­li­tat objec­tiva. La llei cata­lana va avançar molt en des­criure els diver­sos fenòmens vio­lents en les seves diver­ses moda­li­tats. Estem en un moment pri­vi­le­giat per impul­sar unes actu­a­ci­ons de tutela efec­tiva des de tots els poders públics. I això és pos­si­ble si posem el baròmetre de l’estat de coses en la gra­du­ació cor­res­po­nent.