L’ESPERANTISME ALS PAÏSOS CATALANS

Mitja nit passada i, al 33, el segrest de la mare de Déu de Núria, per un escamot catalanista, el 1965, poc abans de l’entronització per les autoritats franquistes. De sobte, apareix un dels dos joves que, amb 20 anys, van fer-lo. És un militant de l’històric Front Nacional de Catalunya, expert passador de persones i material pel Pirineu: Xavier Margais. Em desperto en sec de la somnolència incipient perquè el nom m’és familiar. Es tracta de l’autor de la Breu història de l’esperantisme als Països Catalans, aparegut fa poc a Pagès Editors. L’endemà me’l rellegeixo d’una tirada i, pel to divulgatiu de la col·lecció i una extensió que la fa llegívola, l’enllesteixo prest.

L’aspiració de disposar d’una llengua universal és ben antiga. El moianès Francesc Mirambell editava un alfabet universal, el 1813, titulat Anacugeni; el 1817, Aribau, poeta de la Renaixença, conferenciava sobre la Possibilitat d’un idioma universal; el barceloní Sinibald de Mas publicava L’Idéographie (1844) a Macau, sobre una escriptura general per entendre’s tots els pobles sense saber la llengua dels altres i, el 1859, apareixia Essai sur une nouvelle numération parlée apliquée à un projet de langue universelle, del valencià Vicent Verdú. Étienne Cabet, com altres socialistes utòpics, defensava també una llengua universal, proposta que tingué gran ressò i acollida al país, tant a Barcelona com a Mallorca, aquí amb el clergue liberal Jeroni Bibiloni. A Europa, mentrestant, proliferaven les iniciatives en la mateixa direcció, com el volapük, creat per J.M. Schleyer, sacerdot catòlic, com també clergues eren alguns dels principals seguidors i promotors de projectes semblants. Però no va ser fins a la creació de l’esperanto el 1887, gràcies al jueu polonès Lazaro Zamenhof, que la vella utopia alçà el vol. Als Països Catalans, l’arribada i desenvolupament de l’esperanto es va fer al mateix ritme que a la resta d’Europa i, sobretot entre les classes populars, va tenir una rebuda excel·lent, però també entre classes mitjanes il·lustrades i, fins i tot, fragments de la burgesia i simpatitzants del lliure pensament. La premsa catalana es feu ressò del nou idioma i F. Pi i Margall animà els seus seguidors a aprendre’l i a usar-lo. El 1902 neix a València la primera entitat d’aquest caire que, un any després, edita el periòdic La Suno Hispana i Perpinyà acull el primer curs d’esperanto. El 1904 un congrés obrer celebrat a Sabadell tria aquesta llengua per a les relacions internacionals i, el 1905, la Unió Catalanista, a proposta de F. Pujulà i Vallès, l’escull per als contactes amb moviments semblants. I el 1904, Paul Bertholot, anarquista esperantista, s’estableix a Catalunya i, des de Ceret (Vallespir), on residia, funda l’Aplec Esperantista de Catalunya, que agrupa esperantistes del nord i del sud del país, i l’any següent ja edita la revista Espero de Katalunujo. El mateix Berthelot aclarí que la seva iniciativa no havia aconseguit el suport ni dels esperantistes francesos, ni tampoc dels espanyols. Pujulà i Vallès fou denunciat per un article seu sobre la situació política a Catalunya i hagué d’exiliar-se, però aprofità el temps per traduir Fundamento Gramatiko, de Zamenhof, publicar una Gramàtica catalana de la llengua internacional esperanto i escriure un Diccionari esperanto-català.

El 1905, al congrés internacional de Ginebra, Pujulà saludà els assistents en català, representant els esperantistes catalanoparlants i, un any després, es creà una nova associació, Espero Kataluna, i també afloraren les tensions entre esperantistes catalanistes i espanyolistes, que, d’una manera o d’una altra, persisteixen fins avui i que, al llarg dels anys, han impedit la celebració de congressos internacionals al nostre territori i han obstaculitzat l’ús del català en esdeveniments i trobades a l’exterior. La nova entitat publicà la revista Tutmonda Espero, els setanta-cinc números de la qual van tenir influència a Menorca i Mallorca, on el 1907 naixien el Mahona Grupo Esperantista i Esperantista Klubo Palma; mentre, a Barcelona, es creava Virino Stelo, primer grup esperantista femení. De cursos de la llengua internacional se’n feien ja a centenars, i els esperantistes es comptaven a milers, de manera que, el 1909, el V Congrés Universal d’Esperanto tenia lloc a Barcelona, amb els primers Jocs Florals en la llengua auxiliar, en què fou premiat Carles Riba, i un postcongrés a València. Gràcies a l’apogeu del nou idioma, el 1910 es fundà la Federació Catalana d’Esperantistes i la revista Kataluna Esperantisto. El I Congrés Ibèric d’Esperanto tingué lloc a València, el 1923, i els esperantistes de les Balears hi defensaren formar part de la Federació Catalana, com fou aprovat. El 1934, l’esperantista Associació Anacional Mundial (SAT) es reuní a València i, un any després, Lidja Zamenhof, la filla més jove del fundador de la llengua, en feu un curs a Perpinyà, on es posà el nom del pare a un carrer, com tants n’hi ha avui als Països Catalans. Fins al 1936, la Federació celebrà el seus congressos arreu del país, en ciutats com Vinaròs, Palma, Sóller, Ripoll i Manresa. Amb la guerra, l’esperantisme mallorquí desapareix, mentre al Principat es forma el Comitè Esperantista Antifeixista i, al País Valencià, el Popola Fronto, i la Generalitat i partits i sindicats antifeixistes publiquen en l’idioma internacional. El franquisme serà un trasbals també per al món esperantista, que s’anirà recuperant de manera irregular, fins al naixement de Kataluna Esperanto-Asocio, el 1980, i la reaparició de Kataluno Esperantisto. Aquí i arreu, l’esperantisme continua la seva vocació internacionalista i de germanor entre persones i pobles, havent-se hagut d’adaptar a les noves formes de vida i de comunicació en un món del tot globalitzat com l’actual, mentre la mare de Déu de Núria continua “voltada de soledats”.