REPÚBLICA DEL 14 D’ABRIL

Abans del 27 d’octubre del 2017, quan es commemorava la proclamació de la República no calia esmentar quina. Tothom tenia al cap el 14 d’abril del 1931. Avui cal especificar. Pot semblar un detall menor, però no ho és. Potser perquè no tenim prou perspectiva històrica, potser perquè el dolor de la desfeta encara és viu, potser perquè la reconciliació entre independentistes va per llarg, potser per una barreja indefectible de tot plegat, no som conscients del pas endavant del 2017.

L’octubre del 2017 i l’abril del 1931 agermanen una tradició. La República Catalana proclamada per Francesc Macià aquest mes fa noranta anys va durar poques hores; la declarada pel Parlament de Catalunya sota la presidència de la Generalitat de Carles Puigdemont va quedar esborrada del mapa encara més immediatament. Totes dues formen part d’una constant de la història contemporània de Catalunya: el poder del catalanisme per generar il·lusió i progrés i la reacció furiosa del nacionalisme espanyol. Un patró que té un segle pel cap baix. A la Mancomunitat, la va succeir la dictadura de Primo de Rivera. A la Generalitat republicana, la dictadura franquista. A la declaració d’independència del 27 d’octubre, la supressió de l’autonomia amb l’article 155 i una persecució judicial antidemocràtica. En cada bugada hi hem perdut una bona colla de llençols, però a mitjà termini la cohesió nacional sempre n’ha sortit reforçada.

En la visita a l’hemeroteca que el nostre company Pere Bosch ha fet en aquest número especial commemoratiu, hem pouat en un esclat d’il·lusió col·lectiva que l’abril del 1931 es va reflectir en els centenars de portades de la frondosa premsa urbana i comarcal d’aquell temps. També va ser, inicialment, una revolució dels somriures, tot i que al cap d’uns anys acabessin dramàticament glaçats.

Sempre que ens han tombat, però, ens hem tornat a aixecar. Ens han derrotat molts cops, però encara no ens han vençut. Avui que l’independentisme és majoritari és bo tenir present les ensenyances del passat, com ara les paraules impreses aquells lluminosos dies d’abril en el modest setmanari banyolí Gent Nova , que hem escollit per il·lustrar la portada de la nostra revista: “Avui el poble és qui governa, no hi ha dubte; i els qui ens representen tots són homes sense taques ni rancúnies personals ni de mires partidistes. És així com han de ser els representants del poble per dar exemple; no perquè un no és dels seus, l’atropellin.” Un missatge dels navegants del passat per als navegants del present que vulguin evitar el naufragi.