UNIVERSALITZAR LES CURES

Si la sanitat i l’educació són universals, amb tots els matisos que es vulgui, i és l’estat qui té un paper clau en la seva provisió, per què no passa el mateix amb les cures?

Tradicionalment, les dones han estat les encarregades de cuidar la canalla i les persones en situació de dependència, a les llars i sense compensació econòmica. Es tracta de l’exemple paradigmàtic de com els rols de gènere satisfan les necessitats tant del capitalisme com dels estats, car ambdós s’estalvien despeses –en termes de salari i infraestructura– per al manteniment, respectivament, d’uns cossos que no són considerats ni aptes per treballar ni, segons com, aptes per participar de la vida pública, ja sigui de manera temporal o definitiva.

Es tracta d’una situació d’injustícia de gènere, classe i, cada cop més, d’ètnia. Les dones racialitzades i de classe baixa són les que assumeixen, sovint amb unes condicions laborals precàries, una feina no remunerada al qual les dones que s’incorporen al mercat laboral ja no poden dedicar tant de temps, malgrat que segueixen sent elles les que es redueixen la jornada laboral per cuidar.

A més, és una situació sovint insostenible per a les famílies, que tenen dificultats per proporcionar unes condicions dignes a les persones afectades. D’una banda, la cura requereix coneixements i pràctiques no sempre a l’abast de tothom, com ara moure un cos per canviar-li els bolquers o evitar que es llagui, sense que ni cuidadori ni cuidadi es facin mal. De l’altra, les despeses en material i infraestructures (bolquers, cadires de rodes, llits adaptats) són costosos de finançar per a una població cada cop més empobrida.

La universalització de les cures implicaria que fos l’estat el principal encarregat de proporcionar-les. Això inclouria la provisió tant d’infraestructures adequades a les necessitats de les persones en situació de dependència, com de professionals per realitzar-les. Situar les cures al mateix nivell que l’educació i la sanitat implicaria sotmetre les actuals instal·lacions, i les que s’habilitarien, a uns criteris més estrictes que els actuals: la pandèmia de la covid-19 ha posat de manifest l’abandonament de les residències per a gent gran per part de l’administració i les empreses encarregades de gestionar-les. Darrerament, les residències s’havien convertit en indrets que els fons voltors veien com a escenaris d’especulació econòmica, a còpia de precaritzar les condicions laborals de les treballadores i de la reducció de recursos per atendre-hi la gent gran.

A Catalunya, l’esperança de vida és de 86 anys per a les dones i de 80 per als homes, xifres tan sols igualades pel Japó i Corea del Sud. El nombre de catalanis centenaris s’ha doblat en els darrers deu anys: de 1.105 persones el 2009, n’hem passat a 2.100 el 2019. El 83% són dones, de manera que la vellesa a Catalunya té rostre de dona tant pel que fa a qui cuida com a qui és cuidada. Factors de raça i de classe actuen com a barrera per accedir a una cura digna –a més diners, més facilitats– i com a factor determinant per dedicar-s’hi –la llei d’estrangeria deixa el treball informal domèstic i de cures com una de les poques sorties laborals per a les dones migrants–. La universalització podria ser una manera de regularitzar la situació de moltes dones migrants, així com de proporcionar-los un salari i un estatus laboral que els permetés materialitzar el seu projecte de vida, que pot incloure seguir dedicant-se a les cures o no.

En declaracions a TV3, Albert Esteve Palós, director del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, deia que Catalunya s’havia convertit en un dels laboratoris mundials de la vellesa. De la societat catalana i, sobretot, de l’administració, depèn que sigui un exemple de com afrontar la vellesa, així com altres situacions de dependència, d’una manera que asseguri el benestar tant de les persones cuidades com de les que les cuiden.