CELEBRAR LA (II) REPÚBLICA

No falla. Cada 14 d’abril, la commemoració de la República, la de Madrid no pas la de Catalunya, que aquesta no compta, provoca certes picors en determinats partits polítics que se senten obligats a recordar la seva part més d’esquerres per fer onejar la bandera tricolor com si els anés la vida. El màxim exponent, amb diferència, és el PSOE i el seu representant, l’insigne president Pedro Sánchez, que avui et lloa les llibertats republicanes i demà et justifica la fugida del rei emèrit. Reconec que em meravella aquesta capacitat de mantenir un equilibri impossible per garantir-se el poder. I tot això ho fa sense despentinar-se i sense perdre aquella expressió seva tan neutra que li serveix igual per assistir a un bateig que a un enterro. En diuen cara de pòquer, i en Sánchez n’és un jugador expert. En aquesta ocasió, tot cofoi, va aprofitar la sessió al Congrés dels Diputats per destacar que la proclamació de la II República –amb un Borbó previ a Joan Carles II sortint per potes del país– ha de sumar amb altres dos episodis històrics que han convertit “Espanya en una gran nació” i que són l’aprovació de la Constitució el 1978 i el tractat d’adhesió a la Unió Europea el 1986.

Se’m fa curiosa la tria, perquè no deixa de tenir cert tint de mofa. De la República queda clar que no hi ha res a fer davant una monarquia tan i tan exemplar com l’actual i, per tant, la tornem a posar al calaix. De la Constitució, sobta la seva gran capacitat d’adaptar-se al pas dels anys sense moure ni una coma, com si es tractés d’un objecte sagrat i, per tant, intocable. Però que es defensi l’entrada a Europa com la gran fita quan aquesta institució ha agafat gust a picar la cresta de l’Estat per la seva dubtosa aplicació de la democràcia en aspectes clau com la justícia o els drets humans és de traca i mocador. Ves que no serveixi per demostrar als vint-i-set socis com està d’agraït el país per continuar rebent ajuts fins i tot quan es fa cas omís de les sentències del Tribunal Europeu. No, senyors, no, la República continuarà sumant anys, lloances buides i pols als llibres d’història perquè de voluntat de canviar i transformar, a Espanya no n’hi ha cap.