ABANDONAR TWITTER

L’alcal­dessa de Bar­ce­lona, Ada Colau, ha deci­dit aban­do­nar Twit­ter “amb caràcter inde­fi­nit”. La decisió, segons ha expli­cat en una piu­lada de comiat, ha estat “llar­ga­ment medi­tada”. Colau té més de 900.000 segui­dors. La seva decisió, doncs, repre­senta renun­ciar a un canal per arri­bar direc­ta­ment, sense inter­me­di­a­ris, a un munt de gent; una decisió para­do­xal si tenim en compte que el seu par­tit, Bar­ce­lona en Comú, ha defen­sat en tot moment una nova política que par­teix de l’empo­de­ra­ment de la ciu­ta­da­nia. L’alcal­dessa afirma que se’n va perquè està can­sada del soroll, farta de la “tira­nia de la presència per­ma­nent” i perquè vol ser “millor política, millor per­sona i que l’amor gua­nyi l’odi”; una afir­mació, tot sigui dit de pas­sada, que repre­senta una esmena a la tota­li­tat a tot el que ha anat fent fins ara.

La decisió de Colau ha gene­rat un intens debat. És obvi que Twit­ter, molt més que no pas qual­se­vol altra xarxa social, està ple de comp­tes anònims o pseu­doanònims, de per­fils fal­sos, en alguns casos impul­sats pels matei­xos par­tits polítics per tal de par­ti­ci­par en una “guerra vir­tual” sense treva con­tra els adver­sa­ris. També ho és que, des de fa molts anys, Twit­ter s’ha con­ver­tit en el ter­reny de joc pri­vi­le­giat d’alguns per­so­nat­ges incapaços de sos­te­nir un debat mínima­ment res­pectuós i que escu­pen verí amb cada piu­lada. En tenim un munt d’exem­ples i, en alguns casos, cor­res­po­nen a per­so­nes que han anat a llis­tes elec­to­rals o han ocu­pat càrrecs públics. Mal­grat tot, com qual­se­vol altra xarxa social, Twit­ter és un recurs fona­men­tal. Pri­me­ra­ment per als ciu­ta­dans, que tenen la pos­si­bi­li­tat d’acce­dir als res­pon­sa­bles públics sense impe­di­ments ni burocràcies, però també per als polítics, que n’han sabut treure par­tit en períodes elec­to­rals. Ens agradi o no, la política del segle XXI resulta impen­sa­ble sense l’espai vir­tual, de la mateixa manera que la del segle XIX ho era sense la premsa escrita. El canal, però, té els seus ris­cos, com qual­se­vol pas­se­jada pel mer­cat o pel car­rer, entre els quals hi ha el de tro­bar-se amb ciu­ta­dans moles­tos o direc­ta­ment cris­pats; o amb d’altres que, com Colau havia fet en els seus anys d’acti­vista, inten­tin boi­co­te­jar un acte públic. Però això, com s’acos­tuma a dir, va amb el càrrec.