L’1-0 QUE VAIG VOTAR PER CERCAS

Una vegada vaig signar una carta al diari en suport a Javier Cercas. Ironies de la vida, era un diumenge 1 d’octubre. De l’any 2000. L’any 2000, jo ja era independentista. En Cercas, no. La majoria de catalans d’aleshores, tampoc. Algunes veus havien criticat que l’escriptor gironí fos el pregoner de les festes de la nostra ciutat comuna. Amb un grup de companys, vam fer un escrit públic defensant-lo.

Cercas i jo vam créixer al mateix barri, vam anar al mateix col·legi (per la diferència d’edat, d’aquella època no el recordo de res) i durant anys ens hem proveït a la mateixa llibreria. Fins i tot un paio amb el mateix nom que el pinxo protagonista d’un dels seus llibres, el Gafitas, em va atracar a la vida real pels carrers gironins dels vuitanta evocats a Las leyes de la frontera.

L’any 2000, quan vaig signar en defensa seva, el meu respecte per aquest autor no era nou. El primer cop que n’havia escrit (bé) havia estat a finals del segle passat. M’havia impactat una de les seves primeres novel·les, El vientre de la ballena, que encara avui trobo, juntament amb Relatos reales, no sé si el millor que ha escrit, però sí el que m’ha agradat més. En aquell moment, a Cercas el coneixien amb prou feines a casa seva, és a dir, a Girona i encontorns.

Des d’aleshores, el meu interès per la seva producció ha anat en direcció contrària a la seva fama, amb excepcions com El impostor, que li vaig presentar en un agradabilíssim acte l’any 2014, ja en ple procés d’independència. Menciono aquest últim detall perquè podria semblar que arran del procés li hagi agafat mania. No és cert. El cas de Cercas en el fons sorgeix del fet que sempre havia cregut que els indepes érem una gent curiosa i retòrica que en realitat no parlàvem seriosament. Quan s’adona que sí que parlem seriosament, en comptes d’intentar formar part de la solució, sigui quina sigui, des de la seva posició amb amics, coneguts i saludats a totes bandes, decideix formar part del problema desplegant una hostilitat visceral amb l’estratègia de mostrar-se fort amb els dèbils i submís amb els forts. Avui, el nostre lloc ja no és al seu costat a la barra del Nummulit, el desaparegut santuari on s’abeurava la canallesca i la cultureta gironina quan les redaccions dels diaris tancaven tard. Avui el nostre lloc és Lledoners, Waterloo o el risc d’anar-hi a raure mentre ell es fa l’ofès envoltat de cosins de Zumosol.

L’últim greuge presumptament comès amb Cercas és que, segons sosté, s’han tret de context unes paraules seves sobre les quals les ments més recargolades han interpretat que insta a la intervenció militar a Catalunya. Aquest cop, Javier, no sortiré en defensa teva. Principalment perquè no et faig cap falta. En l’aspecte ideològic, comptes amb prou amics poderosos. En el personal, amb el prestigiós advocat que has buscat per defensar-te, no només te’n bastes, sinó que si mai llegeixes aquest article ja puc començar a tremolar fins i tot jo que un llunyà 1 d’octubre vaig votar per tu.