I ARA, DOS MOSSOS

Si els últims anys m’han ense­nyat alguna cosa, crec que a tots, és que el dret pot ser tan dúctil i mal·lea­ble com en sigui l’ús que alguns li pre­te­nen donar i, quan es tracta de repri­mir, no hi ha cap dubte que la cre­a­ti­vi­tat jurídica asso­leix límits insos­pi­tats.

Hem vist coses que vore­gen l’“eso­te­risme jurídic”, a par­tir del qual hi ha situ­a­ci­ons com la “ine­le­gi­bi­li­tat sobre­vin­guda” que van apli­car al pre­si­dent Torra.

Segons el Dic­ci­o­nari de la Reial Acadèmia Espa­nyola ine­le­gi­ble sig­ni­fica que no pot ser ele­git, però des que l’objec­tiu era des­ti­tuir-lo del seu càrrec es va crear una nova cons­trucció jurídica per la qual una per­sona que ha estat esco­llida i que està gover­nant pot ser pri­vada del seu escó pel que han con­vin­gut a ano­me­nar “ine­le­gi­bi­li­tat sobre­vin­guda” que, si ens cenyim una altra vegada al dic­ci­o­nari de la RAE tindríem que seria una cosa així com que sob­ta­da­ment i impre­vis­ta­ment no se’l pot esco­llir.

És a dir que algú que ja ha estat esco­llit, i que estava gover­nant, de cop, sob­ta­da­ment i impre­vis­ta­ment no pot ser esco­llit… Evi­dent­ment tot és una absur­di­tat, perquè en inten­tar que el dic­ci­o­nari de la RAE ens digui l’autèntic sig­ni­fi­cat de “ine­le­gi­bi­li­tat sobre­vin­guda” el seu for­mu­lari de cerca ens con­testa: “La paraula ine­le­gi­bi­li­tat sobre­vin­guda no està al dic­ci­o­nari” i és lògic que així sigui perquè és una cosa que es van inven­tar, ad hoc, per al pre­si­dent Torra.

Ara bé, retorçar el llen­guatge i mode­lar el dret a costa de les neces­si­tats polítiques no és pri­va­tiu d’aquest cas; també ho hem vist en molts d’altres i, poso com a exem­ple, el de Josep Lluís Alay, a qui estan inten­tant por­tar a judici acu­sant-lo de ser “induc­tor” o “coo­pe­ra­dor” neces­sari d’un pre­sumpte delicte de mal­ver­sació de cabals públics… Sí, la història dels 15,20 euros del peatge a Lle­do­ners.

Doncs bé, aquí no es torça el llen­guatge, però sí el dret, i escan­da­lo­sa­ment: perquè Josep Lluís Alay sigui “induc­tor” és neces­sari que hi hagi un “induït” però, en aquest cas, ara ja només se segueix el pro­ce­di­ment en con­tra seu i, si se’l vol jut­jar com a “coo­pe­ra­dor neces­sari” ho haurà de ser, igual­ment, d’un “autor mate­rial”, tot i que, insis­teixo, en aquest pro­ce­di­ment ja només hi queda ell.

Tin­gueu pre­sent que, dit de manera molt sim­ple i poc acadèmica, el coo­pe­ra­dor és la “per­sona que, sense exe­cu­tar-lo direc­ta­ment, par­ti­cipa en el delicte mit­jançant un acte impres­cin­di­ble per a la seva comissió” i l’induc­tor seria “qui indu­eix un altre a come­tre un delicte”…, però insis­teixo, Alay està sol en el seu pro­ce­di­ment.

Per si aquests exem­ples no fos­sin sufi­ci­ents, aquesta set­mana hem sabut que dos agents dels Mos­sos seu­ran al banc dels acu­sats i que se’ls demana fins a tres anys de presó per, en els seus dies lliu­res, haver acom­pa­nyat el pre­si­dent Puig­de­mont en el viatge de retorn de Finlàndia a Bèlgica que va aca­bar a Neumünster amb la seva cone­guda detenció.

Se’ls acusa d’un delicte d’enco­bri­ment, és a dir d’haver aju­dat “els pre­sump­tes res­pon­sa­bles d’un delicte… o de sos­treure’s de la seva crida i cerca”, la qual cosa no és res més que un dis­ba­rat jurídic per diver­ses raons.

Pri­mer, ningú estava aju­dant ningú a sos­treure’s de la seva cap­tura, sinó que el por­ta­ven a pre­sen­tar-se davant les auto­ri­tats bel­gues; segon, perquè Espa­nya només pot inves­ti­gar fets pre­sump­ta­ment come­sos fora del seu ter­ri­tori si els matei­xos fets són cons­ti­tu­tius de delicte allà on van suc­ceir.

La llei que atri­bu­eix la com­petència extra­ter­ri­to­rial a Espa­nya no parla de delic­tes sinó de fets i aquests fets –con­duir el pre­si­dent Puig­de­mont a Brus­sel·les per assis­tir a una cita amb la fis­ca­lia belga– no han estat con­si­de­rats com a delic­tius ni a Suècia, ni a Dina­marca ni a la mateixa Ale­ma­nya, que és on final­ment va ser detin­gut.

El que s’ha fet, que no és res més que una trampa per poder seguir enda­vant, és con­sul­tar a Ale­ma­nya si l’enco­bri­ment és delicte en aquell país; la res­posta és òbvia, però ni era ni és el que deter­mina la juris­dicció d’Espa­nya, sinó si el fet con­cret és o no delic­tiu… Els està pas­sant el mateix que amb el cas del pre­si­dent Puig­de­mont: no ente­nen que una cosa és l’existència del delicte als dos països i una altra, molt dife­rent, és que el fet sigui cons­ti­tu­tiu de delicte als dos ter­ri­to­ris.

Les tram­pes, les aber­ra­ci­ons jurídiques, les coces al dic­ci­o­nari i les dre­ce­res són, en defi­ni­tiva, la norma no escrita que s’està usant per repri­mir l’inde­pen­den­tisme; en qual­se­vol cas, la clau està a des­co­brir-les i a tallar-les abans que el mal sigui irre­pa­ra­ble.