Opinió
L'article de Gonzalo Boye
I ARA, DOS MOSSOS
Quan es tracta de reprimir, la creativitat jurídica assoleix límits insospitats
Si els últims anys m’han ensenyat alguna cosa, crec que a tots, és que el dret pot ser tan dúctil i mal·leable com en sigui l’ús que alguns li pretenen donar i, quan es tracta de reprimir, no hi ha cap dubte que la creativitat jurídica assoleix límits insospitats.
Hem vist coses que voregen l’“esoterisme jurídic”, a partir del qual hi ha situacions com la “inelegibilitat sobrevinguda” que van aplicar al president Torra.
Segons el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola inelegible significa que no pot ser elegit, però des que l’objectiu era destituir-lo del seu càrrec es va crear una nova construcció jurídica per la qual una persona que ha estat escollida i que està governant pot ser privada del seu escó pel que han convingut a anomenar “inelegibilitat sobrevinguda” que, si ens cenyim una altra vegada al diccionari de la RAE tindríem que seria una cosa així com que sobtadament i imprevistament no se’l pot escollir.
És a dir que algú que ja ha estat escollit, i que estava governant, de cop, sobtadament i imprevistament no pot ser escollit… Evidentment tot és una absurditat, perquè en intentar que el diccionari de la RAE ens digui l’autèntic significat de “inelegibilitat sobrevinguda” el seu formulari de cerca ens contesta: “La paraula inelegibilitat sobrevinguda no està al diccionari” i és lògic que així sigui perquè és una cosa que es van inventar, ad hoc, per al president Torra.
Ara bé, retorçar el llenguatge i modelar el dret a costa de les necessitats polítiques no és privatiu d’aquest cas; també ho hem vist en molts d’altres i, poso com a exemple, el de Josep Lluís Alay, a qui estan intentant portar a judici acusant-lo de ser “inductor” o “cooperador” necessari d’un presumpte delicte de malversació de cabals públics… Sí, la història dels 15,20 euros del peatge a Lledoners.
Doncs bé, aquí no es torça el llenguatge, però sí el dret, i escandalosament: perquè Josep Lluís Alay sigui “inductor” és necessari que hi hagi un “induït” però, en aquest cas, ara ja només se segueix el procediment en contra seu i, si se’l vol jutjar com a “cooperador necessari” ho haurà de ser, igualment, d’un “autor material”, tot i que, insisteixo, en aquest procediment ja només hi queda ell.
Tingueu present que, dit de manera molt simple i poc acadèmica, el cooperador és la “persona que, sense executar-lo directament, participa en el delicte mitjançant un acte imprescindible per a la seva comissió” i l’inductor seria “qui indueix un altre a cometre un delicte”…, però insisteixo, Alay està sol en el seu procediment.
Per si aquests exemples no fossin suficients, aquesta setmana hem sabut que dos agents dels Mossos seuran al banc dels acusats i que se’ls demana fins a tres anys de presó per, en els seus dies lliures, haver acompanyat el president Puigdemont en el viatge de retorn de Finlàndia a Bèlgica que va acabar a Neumünster amb la seva coneguda detenció.
Se’ls acusa d’un delicte d’encobriment, és a dir d’haver ajudat “els presumptes responsables d’un delicte… o de sostreure’s de la seva crida i cerca”, la qual cosa no és res més que un disbarat jurídic per diverses raons.
Primer, ningú estava ajudant ningú a sostreure’s de la seva captura, sinó que el portaven a presentar-se davant les autoritats belgues; segon, perquè Espanya només pot investigar fets presumptament comesos fora del seu territori si els mateixos fets són constitutius de delicte allà on van succeir.
La llei que atribueix la competència extraterritorial a Espanya no parla de delictes sinó de fets i aquests fets –conduir el president Puigdemont a Brussel·les per assistir a una cita amb la fiscalia belga– no han estat considerats com a delictius ni a Suècia, ni a Dinamarca ni a la mateixa Alemanya, que és on finalment va ser detingut.
El que s’ha fet, que no és res més que una trampa per poder seguir endavant, és consultar a Alemanya si l’encobriment és delicte en aquell país; la resposta és òbvia, però ni era ni és el que determina la jurisdicció d’Espanya, sinó si el fet concret és o no delictiu… Els està passant el mateix que amb el cas del president Puigdemont: no entenen que una cosa és l’existència del delicte als dos països i una altra, molt diferent, és que el fet sigui constitutiu de delicte als dos territoris.
Les trampes, les aberracions jurídiques, les coces al diccionari i les dreceres són, en definitiva, la norma no escrita que s’està usant per reprimir l’independentisme; en qualsevol cas, la clau està a descobrir-les i a tallar-les abans que el mal sigui irreparable.