LLIBERTAT, IGUALTAT... REPÚBLICA

Aquesta setmana que hem commemorat els noranta anys de la proclamació de la República catalana llegim i escoltem com cadascú sublima els desitjos i les frustracions del seu present en la relectura més o menys parcial d’un passat intens i de feina ingent de (re)construcció social i/o nacional.

Les proclamacions de Companys, primer, i de Macià, després, van engegar per als que ens considerem republicans un quinquenni d’inici de canvis profunds orientats a la millora de les condicions de vida i de perspectives vitals d’una majoria de classe subalterna, amb l’esbós d’un seguit de polítiques d’avantguarda orientades a garantir drets civils, socials i econòmics moderns i a posar fi a les arbitrarietats, els abusos, els privilegis, les injustícies i les desigualtats dels règims autoritaris anteriors. També a aconseguir tenir una ciutadania lliure, culta i amb sentit crític. Un somni trencat, per a molts, que ens deixà, però, un llegat del possible i el desitjable malgrat les atrocitats, la repressió i les dècades posteriors. Perquè, com deixà dit Joan Fuster, “tot el que fem és irreparable”.

República és valors democràtics, és desig i actuació per la igualtat d’oportunitats, és solidaritat, és llibertats. Tot això és el que reivindiquem els que ens sentim part d’un flux de gent que al llarg de la història ha tingut molt poc a perdre i molt a guanyar, dels vençuts que aspiren a vèncer i no a ser víctimes, dels que creiem que és una obligació i una necessitat transformar el que no funciona i el que és injust. Una república catalana que aspirem a tenir i a actualitzar, tan subsidiària com ho pugui ser qualsevol república a l’Europa del segle XXI. Que no ens serà donada, i que hem comprovat que no ens serà assolida ni fàcilment ni gratuïtament, sense costos. La persistència, els aprenentatges d’allò esdevingut i la convicció que són el millor règim, l’estatus merescut i els valors més adequats per a una nació i una societat com la nostra seran clau per al reeiximent. Perquè, tornant (sempre!) a Joan Fuster: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.”