EL MÈTODE de PABLO

Quan estudiava a la facultat de dret encara no s’havia creat la “doctrina de Pablo”. De vegades, l’aplicàvem als exàmens però no servia per aprovar l’assignatura. Ha hagut d’aparèixer el jutge Pablo en escena perquè totes aquelles respostes que donàvem als exàmens “per si colaven”, tinguessin sentit. Amb aquesta nova doctrina, et pots inventar les normes com vulguis perquè la “doctrina de Pablo” veu coses on els altres no veuen res.

Aquest nou mètode permet dir adeu a la jurisprudència i al dret comparat. No fa falta res de tot això! Senzillament n’hi ha prou amb animar-se, atrevir-se i fer el salt. És una nova manera d’exercir el dret: poses una euroordre i la retires. La tornes a posar, la tornes a retirar, i així vas fent. Després, a més, pots culpar els altres si alguna cosa surt malament. Amb aquest nou mètode pots enviar els textos mal traduïts, perquè com que la vergonya és el primer que has d’eliminar del teu currículum, no hi ha problema. Després, ja estudiaràs com fer-te un embolic amb la llei aplicable davant dels tribunals belgues. Aquesta també és molt bona, és una tècnica de confusió, perquè si els tornes bojos, potser et donen la raó. El més innovador, tot just acabat de sortir del forn, és la creació de la figura d’encobridor d’un delicte inexistent. És una aposta atrevida, però sens dubte no se li hauria ocorregut ni al mateix Houdini: acusar els Mossos que acompanyaven Puigdemont a Bèlgica quan va ser detingut a Alemanya.

Amb les normes a la mà, hi ha qui veu en aquesta decisió una actitud prevaricadora per part del jutge Pablo. Deu ser perquè no entenen l’enorme creativitat d’aquest magistrat. Quina emoció tindria conèixer per endavant el que et pot passar per no fer res? Això és per a gent avorrida. Amb la “doctrina de Pablo”, la vida té un ritme trepidant: et poden assenyalar primer i jutjar-te després sense que hi hagi proves del tot concloents.

Evidentment, tot el que he dit és pura ironia per intentar explicar l’aberració que suposa veure què està succeint en cada decisió del jutge Llarena. Les seves accions mostren que les normes no són iguals per a tothom, que la intervenció última del dret penal és una quimera i que la presumpció d’innocència ha passat a millor vida.