EL ROSTRE DE FRANCESC CAMBÓ

Fa poc s’han publicat les Lletres bíbliques (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2021), un recull de la correspondència que van mantenir el polític Francesc Cambó i el monjo Bonaventura Ubach entre el 1925 i el 1947. El gruix principal del llibre correspon a la temàtica de l’arqueologia oriental i al projecte d’editar una traducció catalana de la Bíblia. El lector, però, també hi trobarà comentaris del dirigent de la Lliga sobre l’actualitat política i el seu pensament. Sobten, primerament, les cartes en què es posa de manifest el seu profund antisemitisme. El polític de la Lliga reconeix obertament que no té “cap simpatia pels jueus”, un odi que fonamenta en aquest fet: “En conec i he patit les tares.” No només això. En plena guerra mundial, mentre el poble jueu era la víctima principal de l’holocaust més execrable que ha patit la humanitat, Cambó no té manies a afirmar: “Foren els jueus els que més treballaren perquè vingués la guerra.” I afegeix: “Sento el més viu menyspreu per una raça que, mentre el món es dessagna, en gran part en culpa seva, no dona diners ni sang als que lluiten per ella.”

Cambó no només expressa obertament el seu odi racial, sinó també la seva visió del país durant la Guerra Civil (1936-1939). En algunes cartes, el vell polític es lamenta de “la terrible enfonsada de la nostra terra que tant hem estimat i estimem” i es mostra preocupat, pocs dies abans del 25 de desembre del 1936, perquè: “Tot això ens amargarà les festes.” En d’altres, remarca que “és horrible pensar com quedarà esquilmada la joventut espanyola”. Unes reflexions, totes, ben cíniques si tenim en compte que, mentre les feia, Cambó es dedicava en cos i ànima a recaptar diners entre els empresaris catalans per “ajudar al triomf de l’exèrcit”. La correspondència ens mostra un empresari i polític que exerceix de mecenes de la cultura, però que, al mateix temps, destil·la racisme per tot arreu i defensa obertament el cop d’estat de Franco. I, malgrat tot, encara avui se li manté una escultura d’homenatge en ple centre de Barcelona. El dia que es va inaugurar, el 30 d’abril del 1997, un dels promotors, l’empresari Carles Ferrer Salat, destacava que Francesc Cambó havia contribuït “a la construcció del que avui és l’Espanya democràtica, a l’economia i a la cultura”. Una “contribució”, en tot cas, que es va fonamentar en l’odi racial i en el suport a un exèrcit que va ocupar el seu propi país.