DIALOGAR I NEGOCIAR NO SÓN SINÒNIMS

Aquesta setmana s’ha obert la primera porta a Europa per als presos segrestats per l’Estat espanyol. La resolució del TC que desestima el recurs d’empara de Jordi Turull permet a la seva defensa acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Un pas més en la validació jurídica de la raó moral. Com que en el terreny independentista sempre n’hi ha de fredes i de calentes, aquesta mateixa setmana també hem conegut que la causa general emergida del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona continua mantenint vint-i-nou persones en el bany maria judicial de la incertesa i l’amenaça, un xup-xup que també afecta els investigats per l’operació Volhov o els CDR i podríem continuar amb altres casos dispersos que condicionen el desenvolupament del conflicte.

És bo tenir en compte aquest context a l’hora d’enfocar una qüestió tan important en les negociacions entre Esquerra i Junts com és l’estratègia de confrontació amb Madrid. Per resumir-ho molt resumit, hi ha una doble via, la dels que volen forçar el diàleg i la dels que volen forçar la negociació. Hi ha dues premisses bàsiques que caldria fixar bé per no prendre-hi més mal del que ja s’hi ha pres. La primera és que qualsevol conflicte polític s’acaba dialogant al voltant d’una taula de negociació. La segona és que prèviament a la voluntat de negociació cal que n’hi hagi la necessitat. És indiscutible que l’independentisme en té necessitat i voluntat. Al govern espanyol, en canvi, ara mateix no li fa cap falta ni una cosa ni l’altra. Ha comprovat que pot passar el corró amb la violència que convingui sense oposició.

A Madrid saben, a més, que dialogar i negociar no són sinònims. Es pot dialogar molt sense negociar res. És el que han pretès sempre amb la taula concedida a canvi de la investidura. I es pot negociar sense dialogar, com estan fent fa tres anys retenint i acumulant ostatges a les presons i les sales de justícia. Acumulant trumfos.

Arribats fins aquí, la divergència al republicanisme podríem dir que està entre Rosa Parks i Montaigne. Ella defensava la insubmissió amb una frase que s’ha fet cèlebre: “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven.” A diferència de la nord-americana, l’il·lustre diletant francès sosté als Assaigs: “En aquestes necessitats extremes en què no es pot resistir, fora més savi abaixar el cap i cedir una mica als atacs que no pas, en obstinar-se contra la possibilitat de la cessió, donar ocasió als violents de trepitjar-ho tot.” En aquest torcebraç estratègic és on hi ha el bloqueig. Mentrestant, el corró avança.