LES FEINES DE LA MARIA

La Maria té 26 anys, és filla de mare soltera i des de petita sap que guanyar-se la vida no és fàcil. Viu a l’extraradi d’una gran ciutat en un bloc de pisos dels anys seixanta amb la mare, la Rosa, una dona que ha treballat sempre a l’hostaleria o fent neteges. Amb molts esforços, la Rosa li va poder pagar els estudis a la filla, i quan la Maria va acabar el batxillerat va triar fer un grau de treball social. Són una família petita, modesta, que ha anat superant els entrebancs de la vida, els tràngols econòmics i els problemes de salut. Netejar cases cada dia de la setmana acaba passant factura fins i tot a les dones més fortes, i la Rosa ha desenvolupant una artrosi severa en diferents parts del cos. Per si això fos poc, també ha patit –com una de cada vuit dones catalanes– un càncer de mama, que afortunadament ja ha superat. Tot i que s’avenen, la Maria voldria independitzar-se, creu que és el que li toca per edat, però li resulta impossible fer-ho. Amb el que guanya amb prou feines pot pagar una habitació en un pis compartit. I és que la Maria, des que va acabar els estudis, ha estat encadenant treballs precaris i mal pagats. Cambrera, mainadera, dependenta, hostessa, passejadora de gossos... Finalment, fa un any i mig va trobar una feina en una residència de gent gran, però només de mitja jornada. Durant els dies més terribles de la pandèmia, quan la seva mare encara no s’havia refet del càncer, li feia una por terrible arribar a casa i poder-la contagiar. Al final, va necessitar ajuda psicològica, una despesa més per a la seva ja delicada situació econòmica. La crisi sanitària ha millorat amb l’arribada de les vacunes, però les crisis econòmiques sembla que no s’acabin mai. La Maria ha vist com s’anaven repetint una darrere l’altra durant la seva vida adulta, de la mateixa manera que ella continua encadenant treballs mal pagats. A les vint hores setmanals a la residència d’ancians, ara hi afegeix els divendres a la tarda i els dissabtes tot el dia fent de caixera en un supermercat, i quatre hores més entre setmana fent neteges i cobrant en diner negre, precisament el que la seva mare pensava que evitaria si li garantia uns estudis. Amb tot això, la Maria només pot anar tirant, les expectatives són complicades i l’autoestima va a la baixa, especialment quan no para de sentir que hauria d’estar contenta de tenir feina ja que per culpa del coronavirus molta altra gent s’ha quedat al carrer. És cert, a Catalunya ja hi ha 150.000 joves a l’atur. Però una cosa és tenir feina, i l’altra tenir una feina digna. Per desgràcia, de joves com la Maria, n’hi ha molts: contractes temporals, contractes de curta durada, feines de becari en condicions ridícules, treballs en negre... Sous escassos i poques ajudes que fan que el 15,6% de les persones d’entre 16 i 29 anys que tenen la sort de tenir feina hagin de ser catalogades com a pobres.