IMPROVISAR

El decret gover­na­men­tal de l’estat d’alarma, que en prin­cipi s’ha d’aixe­car el cap de set­mana que ve, el dia 9, ha inci­dit de ple en les nos­tres vides. La pri­mera vegada que es va decre­tar, ara fa més de deu anys, va ser per fer front al caos aero­por­tu­ari pro­vo­cat per una vaga de con­tro­la­dors de trànsit aeri. Aquest decret, però, s’ha traduït en la limi­tació de certs drets fona­men­tals de les per­so­nes, com ara la lli­ber­tat de movi­ments i de reunió, perquè no fer-ho com­por­tava greus con­seqüències per a la vida pública i pri­vada de tot­hom. L’hem aca­bat nor­ma­lit­zant a les nos­tres vides, però el decret ha aca­bat tras­to­cant el nor­mal desen­vo­lu­pa­ment social i cul­tu­ral i els com­por­ta­ments dels ciu­ta­dans en tant que mem­bres d’una comu­ni­tat que es veu afec­tada pels estralls d’una pandèmia. I encara que hagi estat una afec­tació tem­po­ral, limi­tada en el temps, el sol fet que s’hagi anat allar­gant i que no sapi­guem si en un futur més o menys llunyà tor­narà, fa créixer la incer­tesa i l’angoixa. Incer­te­ses que reper­cu­tei­xen en els estats d’ànim i en la manera de rela­ci­o­nar-se, de com­por­tar-se, de soci­a­lit­zar-se i, per tant, que afec­ten les estruc­tu­res soci­als i men­tals de les per­so­nes. La majo­ria hem cres­cut i vis­cut en lli­ber­tat sense que ningú ens coartés els movi­ments. Vivíem en un estat per­ma­nent d’expansió en tots els sen­tits i en tots els àmbits. Ara, de cop i volta, ens hem vist sot­me­sos a la res­tricció, a la limi­tació, a la pro­hi­bició. I per man­dat uni­ver­sal. Viure per­ma­nent­ment en qua­ran­tena, en una incerta nor­ma­li­tat en què ningú sap res, en què fa angúnia pre­veure o pla­ni­fi­car qual­se­vol cosa, amb vacuna o sense. Aquest és el nos­tre nou estat. Ani­rem veient quina serà l’empremta que dei­xarà el virus en la manera de fer i de ser de les soci­e­tats. Més tan­ca­des? Més con­ser­va­do­res? Més ober­tes, coo­pe­ra­ti­ves i empàtiques? Més pre­pa­ra­des? En peri­o­disme hi ha una frase que diu que la millor impro­vi­sació és aque­lla que està pre­pa­rada. Ha que­dat palès que, aquesta vegada, com a soci­e­tat no podem o no sabem impro­vi­sar, perquè no hi estem ave­sats. Només ens queda pen­sar que, d’aquesta nova con­jun­tura, ens cal apren­dre’n per no haver d’impro­vi­sar més enda­vant.