n’estaven advertits

Totes les ame­na­ces són greus, però quan es pro­fe­rei­xen a un repre­sen­tant polític ho són més, no tant pel risc que es puguin mate­ri­a­lit­zar, que segu­ra­ment deu ser més com­plex, sinó pel que repre­sen­ten: s’està amenaçant aque­lla per­sona i, també, la resta de la ciu­ta­da­nia, tant si l’han votat com si no. En el fons, s’amenaça els repre­sen­tants polítics per inti­mi­dar-nos a tots.

Durant aquesta cam­pa­nya elec­to­ral madri­le­nya estem veient no només quin és el nivell de cris­pació, sinó aquest tipus d’ame­na­ces; final­ment, sem­bla que un sec­tor de la soci­e­tat madri­le­nya, en par­ti­cu­lar, i espa­nyola, en gene­ral, està sent cons­ci­ent del res­sor­gi­ment del fei­xisme, que molts volien veure com una cosa del pas­sat, però que en rea­li­tat només estava ama­gat.

Espa­nya, que és un país d’escassa i curta tra­jectòria democràtica, sem­bla que se sor­pren­gui per aquests com­por­ta­ments que, en defi­ni­tiva, no són més que el res­sor­gi­ment d’aquells que es van viure en altres moments històrics, però, també, dels que els repre­sen­tants polítics cata­lans viuen des de fa anys.

El fei­xisme fa temps que va per­dre la ver­go­nya a Espa­nya i que es va treure la careta amb què s’havia ocul­tat des de la mort del dic­ta­dor; les raons són múlti­ples i vari­a­des, però cap pot ser­vir de jus­ti­fi­cació perquè cam­pin en lli­ber­tat per­so­nes que dis­ten molt de ser demòcra­tes i que repre­sen­ten un autèntic perill per a la con­vivència i per a la solució dels con­flic­tes polítics que el mateix fei­xisme, conei­xe­dor dels seus punts forts i de les seves vetes de poder, va judi­ci­a­lit­zar ja fa més de tres anys i mig.

És greu, molt greu, que alguns minis­tres i un exvi­ce­pre­si­dent del govern espa­nyol rebin ame­na­ces; no és tole­ra­ble, per la qual cosa no només ha de ser inves­ti­gat, sinó que ha de ser dura­ment con­tes­tat. Dit això, i soli­da­rit­zant-me amb tots els recent­ment amenaçats, crec que és un bon moment per recor­dar que aquest mateix nivell d’inves­ti­gació i pro­tecció és el que s’espe­rava quan les ame­na­ces es pro­fe­rien en con­tra del pre­si­dent Puig­de­mont i, des de l’Estat, no només no es va fer res, sinó que, en alguns casos, es va tri­vi­a­lit­zar el tema.

No han estat ni una, ni dues, ni tres, sinó mol­tes més, les oca­si­ons en què el pre­si­dent ha rebut ame­na­ces molt greus i, a diferència del que ara suc­ce­eix, va ser el mateix minis­tre Mar­laska qui va pro­hi­bir que dis­posés d’una mínima pro­tecció a càrrec dels Mos­sos. En rea­li­tat, es va des­pro­te­gir el pre­si­dent a consciència, a pesar que s’hagues­sin fet públi­ques, fins i tot, recom­pen­ses per atemp­tar con­tra ell o per por­tar-lo per la força a Espa­nya.

Es va tri­vi­a­lit­zar que es dis­pa­res­sin i cre­mes­sin ninots amb la imatge del pre­si­dent Puig­de­mont; en aquells casos, fins i tot, es va trac­tar la notícia com una anècdota, tot i que no ho era. A més, cosa que és encara pit­jor, s’ha per­se­guit i cri­mi­na­lit­zat aquells Mos­sos que, en el seu temps lliure i sense cos­tar ni un cèntim de diners públics, han com­plert amb el deure de pro­te­gir tots els pre­si­dents i expre­si­dents de Cata­lu­nya.

Les ame­na­ces en con­tra del pre­si­dent Puig­de­mont, molt simi­lars a les que altres també hem rebut, eren tan fei­xis­tes i peri­llo­ses com ho són les pro­fe­ri­des ara con­tra mem­bres i exmem­bres del govern espa­nyol. Unes i altres són clars símpto­mes del des­con­trol que hi ha res­pecte als movi­ments fei­xis­tes que, tard o d’hora, aca­ba­ran fent ús de la violència per inten­tar impo­sar les seves idees tota­litàries.

L’únic fet dife­ren­cial entre les ame­na­ces dels fei­xis­tes a uns i altres radica en la pos­si­bi­li­tat de mate­ri­a­lit­zar-les; men­tre a uns se’ls aug­menta la segu­re­tat, cosa que m’ale­gra, a d’altres se’ls deixa abso­lu­ta­ment aban­do­nats a la seva sort. I com bé ha demos­trat històrica­ment el fei­xisme, sem­pre actua con­tra el més dèbil que, en aquest cas, no són ni els minis­tres ni els exmi­nis­tres, sinó gent com el pre­si­dent Puig­de­mont i d’altres que no dis­po­sem de cap tipus de pro­tecció efec­tiva.

El fei­xisme, que per defi­nició és una ide­o­lo­gia de covards, tard o d’hora bus­carà posar fi a aquells que tin­gui més a mà per, d’aquesta manera, inten­tar insu­flar la por al con­junt de la població amb la con­vicció que això els aju­darà a con­so­li­dar el seu res­sor­gi­ment i l’accés al poder.

En qual­se­vol cas, al fei­xisme no se’l com­bat posant més o menys escor­tes, sinó pri­vant-lo de qual­se­vol esfera de poder i, sobre­tot, reta­llant-li la impu­ni­tat, el millor dels seus ali­ats. Posar fi al fei­xisme hau­ria de ser una tasca de tots i no només un bon eslògan de cam­pa­nya… Si no es fa, tard o d’hora, serem molts els que ho lamen­ta­rem.