AQUELL ESTIU DE LLUNA

Dimecres va morir Michael Collins, un dels tres membres de la NASA que va participar en la missió espacial de l’Apollo 11, la primera que va aconseguir trepitjar la Lluna. De tots tres, Collins, era el més desconegut. Els altres dos, Neil Armstrong i Buzz Aldrin, van esdevenir els protagonistes absoluts d’un passeig lunar que va recórrer el món. Les imatges dels dos astronautes desplegant la bandera dels Estats Units van ser admirades per centenars de milions de persones amb una cobertura televisiva fins aleshores impensable. En canvi, Collins, relegat a un segon pla de la història, no va aixafar mai el satèl·lit perquè la seva responsabilitat era la de mantenir en òrbita la nau. Aquell estiu, els pares m’havien enviat de colònies. Era el mes de juliol. Els monitors ens van anunciar que aquell dia presenciaríem un esdeveniment molt important. La Lluna! L’home avui arribarà a la Lluna. I la canalla, sense saber ben bé si el que ens deien era de debò, vam cridar un visca mentre ens aplegàvem a la sala gran al voltant d’un enorme televisió en blanc i negre. Amb el nostre mocador lligat al voltant del coll i els pantalons curts, vam seure al terra, i el monitor de més edat va engegar el televisor en el moment en què el locutor Jesús Hermida, emocionat per les imatges borroses d’un home disfressat amb escafandre i roba ben estranya, advertia els espectadors que ens hi fixéssim bé perquè: “Ahí está. Ahí está. Se ha visto... se está viendo el pie de un astronauta, como tantea como un niño recién nacido... pero miren, miren...” Els nens miràvem aquella mena de miracle amb uns ulls com taronges. Alguns comentaven en veu baixa que s’haurien estimat més veure un altre capítol de Bonanza o del Fugitivo perquè això de la Lluna queia tan lluny que era gairebé impossible que fos veritat. No recordo si, finalment, l’Hermida de la televisió franquista ens va deixar escoltar les paraules d’Armstrong mentre baixava per les escaletes de la nau. La frase “That’s one small step for a man, one giant leap for mankind” que, de ben segur, havia estat pensada per algun spin doctor d’aquella època, es va anar repetint fins i tot per part d’aquells que creien que tot plegat havia estat un muntatge dels EUA.