AQUELL ESTIU DE LLUNA

Dime­cres va morir Mic­hael Collins, un dels tres mem­bres de la NASA que va par­ti­ci­par en la missió espa­cial de l’Apo­llo 11, la pri­mera que va acon­se­guir tre­pit­jar la Lluna. De tots tres, Collins, era el més des­co­ne­gut. Els altres dos, Neil Arms­trong i Buzz Aldrin, van esde­ve­nir els pro­ta­go­nis­tes abso­luts d’un pas­seig lunar que va recórrer el món. Les imat­ges dels dos astro­nau­tes des­ple­gant la ban­dera dels Estats Units van ser admi­ra­des per cen­te­nars de mili­ons de per­so­nes amb una cober­tura tele­vi­siva fins ales­ho­res impen­sa­ble. En canvi, Collins, rele­gat a un segon pla de la història, no va aixa­far mai el satèl·lit perquè la seva res­pon­sa­bi­li­tat era la de man­te­nir en òrbita la nau. Aquell estiu, els pares m’havien enviat de colònies. Era el mes de juliol. Els moni­tors ens van anun­ciar que aquell dia pre­sen­ciaríem un esde­ve­ni­ment molt impor­tant. La Lluna! L’home avui arri­barà a la Lluna. I la cana­lla, sense saber ben bé si el que ens deien era de debò, vam cri­dar un visca men­tre ens aplegàvem a la sala gran al vol­tant d’un enorme tele­visió en blanc i negre. Amb el nos­tre moca­dor lli­gat al vol­tant del coll i els pan­ta­lons curts, vam seure al terra, i el moni­tor de més edat va enge­gar el tele­vi­sor en el moment en què el locu­tor Jesús Her­mida, emo­ci­o­nat per les imat­ges bor­ro­ses d’un home dis­fres­sat amb esca­fan­dre i roba ben estra­nya, adver­tia els espec­ta­dors que ens hi fixéssim bé perquè: “Ahí está. Ahí está. Se ha visto... se está viendo el pie de un astro­nauta, como tan­tea como un niño recién nacido... pero miren, miren...” Els nens miràvem aque­lla mena de mira­cle amb uns ulls com taron­ges. Alguns comen­ta­ven en veu baixa que s’hau­rien esti­mat més veure un altre capítol de Bonanza o del Fugi­tivo perquè això de la Lluna queia tan lluny que era gai­rebé impos­si­ble que fos veri­tat. No recordo si, final­ment, l’Her­mida de la tele­visió fran­quista ens va dei­xar escol­tar les parau­les d’Arms­trong men­tre bai­xava per les esca­le­tes de la nau. La frase “That’s one small step for a man, one giant leap for mankind” que, de ben segur, havia estat pen­sada per algun spin doc­tor d’aque­lla època, es va anar repe­tint fins i tot per part d’aquells que cre­ien que tot ple­gat havia estat un mun­tatge dels EUA.