Tribuna
‘CRIMS’ I LA IMPORTÀNCIA DEL CONTEXT
Segons un estudi del Ministeri de l’Interior espanyol, el 89% dels homicidis comesos entre el 2010 i el 2012 a l’Estat espanyol van ser duts a terme per homes. Ells van ser, també, el 61% de les víctimes. En total, sis de cada deu homicidis van ser d’homes en mans d’homes; tres de cada deu, de dones en mans d’homes; el 7%, d’homes en mans de dones; i el 3%, de dones en mans d’altres dones. Les dades són similars a les del darrer informe global sobre homicidis de les Nacions Unides: el 90% dels homicidis comesos el 2017 van ser perpetrats per homes, i ells van ser vuit de cada deu víctimes.
Carles Porta, director de Crims, va dir que durant la segona temporada del programa, emesa ara per TV3, veuríem casos d’assassines a fi de trencar amb la imatge que les dones som, sobretot, víctimes. Val a dir que aquesta imatge l’ha reforçat el mateix programa. Crims sobrerepresenta una realitat, la de les dones assassines, a la vegada que infrarepresenta la dels homes víctimes. És probable que Porta i el seu equip hagin triat els casos en funció del seu interès i de la disponibilitat de les fonts i del material audiovisual, i és per això que en els episodis es troba a faltar informació de context. El capítol “Mataiaies” n’és un exemple: narra un crim englobat dins dels pocs homicidis de dones fets per dones. L’autora, Remedios Sánchez, és, a més, una assassina en sèrie –la majoria són homes– que mata d’una manera poc habitual en els crims fets per dones. L’excepcionalitat era una bona ocasió per parlar de diferències de gènere tant en els assassinats serials com a l’hora de matar.
Ni el cas de Sánchez ni el de l’Angi, que mata una dona per suplantar-li la identitat, no tenen res a veure amb el d’Engracia Rosado, que mata el cosí que l’ha violada sistemàticament. En el darrer cas, Porta va assenyalar que, en el moment del crim, no hi havia una llei contra la violència masclista que protegís Rosado, donant a entendre que ara s’hauria engarjolat l’agressor i ella no l’hauria hagut de matar. Tanmateix, encara ara, moltes supervivents d’aquesta mena de violència s’enfronten al masclisme del personal de l’administració pública que les atén. L’episodi donava ansa a parlar de la continuïtat entre el maltractament de l’agressor i el de les institucions. També de la relació entre criminalitat femenina i violència masclista: independentment del delicte comès, el 60% de preses a Catalunya l’han patida. En lloc d’això, el programa es va centrar en les enrevessades relacions de la família a què pertanyien l’assassina i la víctima.
Porta intenta introduir la perspectiva de gènere, també, en el cas de Josep Talleda, en destacar que les dones de Sant Hilari de Sacalm van pressionar perquè s’investigués l’assassinat d’una menor. La perspectiva de gènere hauria d’haver anat més enllà. Aquest cas, juntament amb el de Juan José Pérez Rangel i Gilberto Chamba, tots de la primera temporada, tenen un clar component de violència masclista i sexual. Malgrat que, respectivament, s’intenta fer un perfil dels tres agressors, en cap cas s’emfasitza prou el fet de veure les dones com a objectes per ser controlats i treure’n una satisfacció sexual com a causa dels crims. Talleda atacava dones i menors del seu entorn, dones sovint en situació de vulnerabilitat; ell i Chamba eren consumidors de prostitució, i Rangel va cometre els assassinats mentre volia establir una relació amorosa.
En els tres casos, Crims cau en el que Nerea Barjola, arran de l’anàlisi de la cobertura mediàtica del cas Alcàsser, anomena “relat del terror sexual”: presentar els assassins i torturadors de dones com a monstres amagats, quan en realitat poden ser homes ben funcionals, perquè viuen en una societat que legitima la cultura de la violació i que prefereix que siguem les dones les que passem por anant pel carrer abans que plantejar-se com s’educa els homes. Hauria estat fàcil evitar aquest relat en el programa, fent entrevistes a expertes en violència masclista i amb l’aportació de més informació rellevant per part de Porta.
El lema de Crims és “posar llum a la foscor”. No hi ha res més esclaridor que disseccionar el sistema de relacions socials i de poder en què s’emmarquen els assassinats que relata.
