LLIÇONS DE PABLO

Les eleccions autonòmiques de Madrid ens han portat la patacada de Podemos davant de Mas País, que ara esdevé l’alternativa a l’esquerra del PSOE. La dimissió de Pablo Iglesias es va escenificar amb el comiat amarg d’un partit que en uns anys ha passat de voler assaltar els cels a convertir-se en bufó i crossa dels poderosos. Deu anys després del 15-M, de lliçons de la caiguda dels que cridaven “sí se puede”, en podem extreure moltes.

Pablo marxa, i és el millor exemple d’allò que no ha de ser un partit que faci bandera de ser la veu del carrer. La seva caiguda meteòrica demostra que els lideratges unipersonals no són bons, perquè esdevenen objectius fàcils de combatre. Fa temps que vèiem com ell s’havia convertit en el blanc de les amenaces de l’extrema dreta i les crítiques de la dreta populista. Aquell comunisme o llibertat de la campanya madrilenya s’ha simbolitzat amb els seus cabells recollits en una cua. El personalisme ha desacreditat tota una ideologia, tot un moviment. Ell va callar quan altres patíem les mateixes amenaces sense saber que, efectivament, quan ho fas, un dia pots ser tu el següent. I el dia va arribar. Els projectes col·lectius i amb moltes cares visibles són més forts, més difícils de tombar, més necessaris, més legítims. Pablo, però, es va encarregar de decapitar tot aquell que criticava, que posava en dubte la seva visió política. Cadàvers podemitas arreu, a Catalunya, a Andalusia i a Madrid. El seu llegat ha estat buidar els carrers i debilitar una classe treballadora que ja no protesta amb força perquè esperava grans canvis amb la seva entrada al govern de l’Estat i només ha acumulat decepcions. Ni ajudes directes, ni derogació de la reforma laboral, ni impostos als rics. Només fum. Pablo és el millor exemple per entendre que la ruptura, allò que unia la gent del 15-M i els independentistes, té l’autodeterminació com a peça clau. Fa uns anys era possible, però Pablo es va fer enrere i va dividir la força de les places, es va sumar als que frenaven el canvi, es va afegir als del règim. I quan t’hi sumes, et devora. Ara, l’única opció creïble de ruptura és la independentista. Tant de bo les classes populars ho vegin i s’hi sumin.