EL PÒSIT DE MADRID

De la victòria d’Isa­bel Díaz Ayuso en les elec­ci­ons a la Comu­ni­tat de Madrid, ens n’han d’interes­sar sobre­tot dues lec­tu­res. La pri­mera, tot el que sigui para­digmàtic, tot allò que ha pas­sat com a expli­cació dels fenòmens de la política, la comu­ni­cació i la soci­o­lo­gia i que pot ser tan apli­ca­ble a la regió capi­tal d’Espa­nya, com a Cata­lu­nya, com en qual­se­vol altre indret, és a dir: que no és que hagi gua­nyat la dreta i hagi per­dut l’esquerra, sinó que ha per­dut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engres­car, de mobi­lit­zar, de gover­nar o de fer opo­sició mos­trant segu­re­tat i alter­na­tiva. I la segona, que el des­plaçament ideològic de l’elec­to­rat madri­leny és anecdòtic: Espa­nya és Madrid i Madrid és Espa­nya i, a totes les demar­ca­ci­ons que viuen centrípeta­ment de la capi­tal del regne, l’ads­cripció ideològica és cir­cums­tan­cial i tomba amb tanta freqüència com can­vien els hos­tes dels seus minis­te­ris i cen­tres de poder. És a dir, en el fons sem­pre hi ha el mateix pòsit, i seria bo que els cata­lans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.