EL PÒSIT DE MADRID

De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso en les eleccions a la Comunitat de Madrid, ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que pot ser tan aplicable a la regió capital d’Espanya, com a Catalunya, com en qualsevol altre indret, és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra, sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit, i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.