COM MÉS NEGRE, MÉS EUROPA

Setmana daurada, aquesta, per als populismes majoritaris a la Comunitat de Madrid. La dreta, i la dreta de la dreta, campen amb actitud fatxenda, devaluant el significat dels mots fins al punt més proper a un insult no només a la intel·ligència, sinó sobretot a la sensibilitat de les (bones) persones. En especial, a les que es veuen manllevades d’aquesta paraula que la dreta, i la dreta de la dreta, usen i usen sense parar, d’una manera indigna i interessada. La paraula, és clar, és llibertat.

Les eleccions del 4 de maig s’han celebrat, curiosament, just l’endemà de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Sentir la presidenta Isabel Díaz Ayuso carregar amb força contra una determinada premsa que, ves per on, des del PP usen i usen sense parar d’una manera indigna i interessada, resulta tan cínic com grotesc; sobretot veient la gran quantitat de mitjans de comunicació que compren alguna cosa més que el relat construït en un laboratori malèfic.

Sigui com sigui, els madrilenys i les madrilenyes, garants d’aquesta llibertat vertadera i inigualable que es respira a la seva Comunitat, han votat massivament (d’això sempre cal felicitar-nos-en, encara que no ens agradi allò que voten) l’endemà d’una jornada instaurada per la UNESCO amb el propòsit de “recordar als governs la necessitat de respectar el seu compromís amb la llibertat de premsa”.

I és que la jornada del 3 de maig és, també, un dia de reflexió per als professionals dels mitjans de comunicació sobre les qüestions relacionades amb la llibertat de premsa i l’ètica professional. Veient com van les coses, en general i en particular, necessitem alguna cosa més que un dia a l’any per millorar en relació amb aquesta qüestió.

No voldria que d’aquest article se’n desprengui abatiment, però sí preocupació. Una preocupació que cal encarar d’una manera correcta no només en l’enfocament, sinó també en la seva recepció. A manera de preludi de la celebració d’aquesta commemoració en forma de dia mundial, diversos organismes internacionals publiquen els seus informes d’anàlisi i de prescripció. Per entendre i analitzar adequadament el que podem considerar un rànquing anual sobre la llibertat de premsa, cal conèixer quins criteris utilitza Reporters sense Fronteres (RSF), que és l’ONG que la impulsa. En aquest sentit, Pavol Szalai diu sobre aquest organisme: “Apliquem un mètode quantitatiu i qualitatiu. Quantitativament, enumerem els abusos comesos contra periodistes, fets greus que cada vegada són verificats escrupolosament pels nostres equips. Aquests abusos representen un dels set criteris de la classificació. Els altres sis són més aviat qualitatius. Es mesuren a través de qüestionaris contestats per periodistes i experts dels països afectats.”

I quins són aquests sis criteris, us deveu preguntar. Doncs el pluralisme mediàtic, la independència mediàtica, l’entorn laboral i l’autocensura, el marc legal, la transparència periodística i, per acabar, les infraestructures per a la producció d’informació. Si n’hi ha, de feina per fer! I d’autocrítica, en aquest sentit.

Tot aquest debat arriba a les portes d’una altra celebració, el 9 de maig, de la Diada d’Europa. Una efemèride que recorda anualment la declaració realitzada per l’aleshores ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, a París, concretament el 9 de maig del 1950, mitjançant la qual es va donar llum verda a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). A l’Europa dels estats i del segle XXI, aquesta diada també se’ns presenta com un pretext per celebrar la pau i la unitat del continent.

Queda una feina ingent per aconseguir que, realment, cada 9 de maig la Unió Europea sigui capaç de festejar amb el cap ben alt, i sense càrrec de consciència, aquestes màximes monumentals: la pau i la unitat d’Europa. Mentre això no sigui així, veient el que hi ha intramurs i amb tot l’escepticisme del món... Millor Europa, més Europa, sempre Europa.