CADASCÚ A LA SEVA

La comu­ni­tat inde­pen­den­tista no mili­tant està venuda des del dia que les orga­nit­za­ci­ons cíviques van pro­cla­mar amb orgull que havia arri­bat l’hora de la política i van pas­sar el tes­ti­moni als par­tits, els únics que, en teo­ria, poden tras­lla­dar el movi­ment a les ins­ti­tu­ci­ons. Tocava fer-ho així, però no ha sor­tit bé. No han sabut ges­ti­o­nar ni les adver­si­tats ni les opor­tu­ni­tats ni la coo­pe­ració recíproca. I les orga­nit­za­ci­ons cíviques tam­poc han estat capa­ces de con­ver­gir ni de donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha vol­gut sor­tir de la con­ci­li­ació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut orga­nit­zar-se com a força més enllà de les con­cen­tra­ci­ons i el Con­sell per la República no acaba d’ater­rar dels núvols. Pot­ser tenim massa cer­cles centrífugs i poca pers­pec­tiva glo­bal. Pot­ser ens con­for­mem a enro­ga­llar-nos dient bes­ti­e­ses a les xar­xes soci­als, però el que és cert és que ni els par­tits estan per un deno­mi­na­dor comú i com­ple­ta­ment inclu­siu, ni la soci­e­tat civil està prou estruc­tu­rada per pres­si­o­nar-los i/o com­pe­tir amb ells a les urnes. I així va tot.