EL LLINDAR DEL PRECIPICI

Han hagut de pas­sar noranta dies perquè ERC i Junts per Cata­lu­nya pren­guin consciència que està en risc una majo­ria històrica de l’inde­pen­den­tisme en escons i en per­cen­tatge de vot. Un per­cen­tatge que no només indica que el dret d’auto­de­ter­mi­nació és un desig clara­ment majo­ri­tari en la soci­e­tat, sinó que l’inde­pen­den­tisme té com a carac­terística prin­ci­pal la resiliència, una soli­desa de difícil com­pa­ració amb altres movi­ments i, sobre­tot, una capa­ci­tat insos­pi­tada de plan­tar cara a un estat auto­ri­tari i repres­siu. I tot ple­gat, donant un marge de con­fiança extensíssim a uns par­tits que massa sovint estan més pen­dents de les pug­nes inter­nes que no pas d’avançar unitària­ment. Noranta dies en què els dos grans par­tits de l’inde­pen­den­tisme no han estat ni humils ni hones­tos, ni tam­poc lle­ials al man­dat que els han donat les urnes, sinó als seus interes­sos par­ti­dis­tes.

Qual­se­vol per­sona que hagi seguit mínima­ment les nego­ci­a­ci­ons sabrà que no és el Con­sell per la República –o el que és el mateix, el rol del pre­si­dent a l’exili, Car­les Puig­de­mont– o el full de ruta en cas que fra­cassi el diàleg amb Madrid allò que entre­banca l’acord, encara que, efec­ti­va­ment, són qüesti­ons cab­dals per bas­tir una estratègia con­junta. Allò que real­ment divi­deix és el repar­ti­ment del poder. El con­trol de les con­se­lle­ries, de les par­ti­des pres­su­postàries de la Gene­ra­li­tat, espe­ci­al­ment els fons anti­co­vid de la UE, perquè al cap­da­vall, tant ERC com Junts –de moment la CUP es manté al marge de la gestió autonòmica del Palau– són cons­ci­ents que la pandèmia ho com­plica tot i fa molt com­pli­cat que en aquesta legis­la­tura es puguin pro­duir grans avenços en el camí cap a la inde­pendència. El pro­per exe­cu­tiu ha de ges­ti­o­nar les cri­sis sanitària, econòmica i social de la covid-19, i això vol dir ges­ti­o­nar diners i gover­nar, arri­bar a la gent, a les empre­ses, i en defi­ni­tiva, demos­trar capa­ci­tat de gestió. Una neces­si­tat que no hau­ria de ser incom­pa­ti­ble amb pre­ser­var el patri­moni inde­pen­den­tista i pre­pa­rar el país per quan es pro­du­eixi una opor­tu­ni­tat d’avançar. Però sense un acord ampli per a una estratègia unitària no hi ha con­fron­tació democràtica, ni tam­poc un bloc sòlid per seure en una taula de nego­ci­ació amb Madrid. Si ERC i Junts real­ment tenen volun­tat de cami­nar ple­gats al marge de la quan­ti­tat de poder que puguin acu­mu­lar en una Gene­ra­li­tat con­jun­tu­ral, són per­fec­ta­ment capaços de tro­bar un punt de tro­bada com van fer l’1-O.

I enmig, la CUP. També amb interes­sos par­ti­dis­tes, però exhi­bint una madu­resa política i ètica mai abans vista en aquesta for­mació –a tall d’exem­ple, va tom­bar la inves­ti­dura de Jordi Turull bo i sabent que l’endemà seria empre­so­nat a Madrid–, que ha acon­se­guit fer seure les tres for­ma­ci­ons i sig­nar un acord de mínims en un parell d’hores. Noranta dies han pas­sat fins que els tres par­tits han vist el llin­dar del pre­ci­pici, el risc evi­dent d’entre­gar a Espa­nya una victòria que no li cor­res­pon. Un des­a­cord entre els inde­pen­den­tis­tes que aboqués a un govern d’ERC en mino­ria i tena­llat pels comuns –que han dit de totes les mane­res pos­si­bles que no estan ni per l’auto­de­ter­mi­nació ni per l’amnis­tia– o a unes sego­nes elec­ci­ons, sig­ni­fi­ca­ria molt més que uns noms o altres a les con­se­lle­ries de la Gene­ra­li­tat. Seria la foto­gra­fia d’una der­rota for­jada des de dins, una hipo­teca per a tota una gene­ració de cata­lans i cata­la­nes que l’1-O van posar els seus cos­sos com a bar­rera humana con­tra la bru­ta­li­tat d’Espa­nya. Una gene­ració que inclou també pre­sos polítics i exi­li­ats, repre­sa­li­ats judi­ci­als i tota una soci­e­tat sot­mesa a l’arbi­tra­ri­e­tat del naci­o­na­lisme espa­nyol. El pre­ci­pici és a tocar.