EL LLINDAR DEL PRECIPICI

Han hagut de passar noranta dies perquè ERC i Junts per Catalunya prenguin consciència que està en risc una majoria històrica de l’independentisme en escons i en percentatge de vot. Un percentatge que no només indica que el dret d’autodeterminació és un desig clarament majoritari en la societat, sinó que l’independentisme té com a característica principal la resiliència, una solidesa de difícil comparació amb altres moviments i, sobretot, una capacitat insospitada de plantar cara a un estat autoritari i repressiu. I tot plegat, donant un marge de confiança extensíssim a uns partits que massa sovint estan més pendents de les pugnes internes que no pas d’avançar unitàriament. Noranta dies en què els dos grans partits de l’independentisme no han estat ni humils ni honestos, ni tampoc lleials al mandat que els han donat les urnes, sinó als seus interessos partidistes.

Qualsevol persona que hagi seguit mínimament les negociacions sabrà que no és el Consell per la República –o el que és el mateix, el rol del president a l’exili, Carles Puigdemont– o el full de ruta en cas que fracassi el diàleg amb Madrid allò que entrebanca l’acord, encara que, efectivament, són qüestions cabdals per bastir una estratègia conjunta. Allò que realment divideix és el repartiment del poder. El control de les conselleries, de les partides pressupostàries de la Generalitat, especialment els fons anticovid de la UE, perquè al capdavall, tant ERC com Junts –de moment la CUP es manté al marge de la gestió autonòmica del Palau– són conscients que la pandèmia ho complica tot i fa molt complicat que en aquesta legislatura es puguin produir grans avenços en el camí cap a la independència. El proper executiu ha de gestionar les crisis sanitària, econòmica i social de la covid-19, i això vol dir gestionar diners i governar, arribar a la gent, a les empreses, i en definitiva, demostrar capacitat de gestió. Una necessitat que no hauria de ser incompatible amb preservar el patrimoni independentista i preparar el país per quan es produeixi una oportunitat d’avançar. Però sense un acord ampli per a una estratègia unitària no hi ha confrontació democràtica, ni tampoc un bloc sòlid per seure en una taula de negociació amb Madrid. Si ERC i Junts realment tenen voluntat de caminar plegats al marge de la quantitat de poder que puguin acumular en una Generalitat conjuntural, són perfectament capaços de trobar un punt de trobada com van fer l’1-O.

I enmig, la CUP. També amb interessos partidistes, però exhibint una maduresa política i ètica mai abans vista en aquesta formació –a tall d’exemple, va tombar la investidura de Jordi Turull bo i sabent que l’endemà seria empresonat a Madrid–, que ha aconseguit fer seure les tres formacions i signar un acord de mínims en un parell d’hores. Noranta dies han passat fins que els tres partits han vist el llindar del precipici, el risc evident d’entregar a Espanya una victòria que no li correspon. Un desacord entre els independentistes que aboqués a un govern d’ERC en minoria i tenallat pels comuns –que han dit de totes les maneres possibles que no estan ni per l’autodeterminació ni per l’amnistia– o a unes segones eleccions, significaria molt més que uns noms o altres a les conselleries de la Generalitat. Seria la fotografia d’una derrota forjada des de dins, una hipoteca per a tota una generació de catalans i catalanes que l’1-O van posar els seus cossos com a barrera humana contra la brutalitat d’Espanya. Una generació que inclou també presos polítics i exiliats, represaliats judicials i tota una societat sotmesa a l’arbitrarietat del nacionalisme espanyol. El precipici és a tocar.