LA PRÒXIMA CRISI MUNDIAL

Ara que el ritme de vacunació ens dona esperances i es van desescalant les restriccions de la pandèmia, no ens hauríem de deixar portar per les ganes de girar full amb rapidesa. Tots volem tornar a la normalitat, alguns amb més seny que d’altres, però, sense ànim d’aigualir la festa a ningú, potser que comencem a preocupar-nos de la propera crisi que ens ve a sobre. No parlo de la crisi econòmica –que ja hi era i que es continuarà perpetuant a menys que canviem un model que bàsicament funciona perquè accentua les desigualtats socials–, sinó de la crisi de biodiversitat. L’emergència climàtica és una amenaça que arribats a aquest punt ja coneix tothom. És el gran repte d’aquest segle XIX, que ens farà, tant si ens agrada com si no, viure en un món molt diferent al que estem acostumats, amb fenòmens meteorològics extrems, sequeres, incendis, inundacions, més facilitat de transmissió de noves malalties... Però de la mateixa manera que la humanitat està alterant el clima del planeta –i en part per culpa d’això– també s’està destruint la seva riquesa biològica desforestant, contaminant i degradant la terra i el mar. Actualment, es calcula que a tot el món hi ha més d’un milió d’espècies d’animals i plantes sota l’amenaça de l’extinció, segons les xifres que dona el panell de científics experts de les Nacions Unides. Aquesta pèrdua enorme és conseqüència directa de l’activitat humana, que ha multiplicat per mil la velocitat amb què es produiria de manera natural. La desaparició de la biodiversitat pot tenir conseqüències nefastes i va molt més enllà dels animals morts en grans incendis forestals o de la desaparició d’espècies com el rinoceront blanc, que s’ha extingit en l’última dècada. No en fem prou de protegir fauna salvatge o de crear espais naturals protegits. La biodiversitat també són els insectes pol·linitzadors, que de manera preocupant van a la baixa, un descens que posa en perill les collites i la seguretat alimentària. La biodiversitat també són els ecosistemes costaners que protegeixen el litoral de les tempestes. La biodiversitat també és indispensable per a uns oceans sans que puguin mantenir una indústria pesquera. I la biodiversitat també és la barrera per impedir que noves malalties com la covid puguin saltar als humans. Per això cal començar a escoltar els crits d’alerta de la comunitat científica. Per desgràcia, la crisi de biodiversitat no ha aconseguit encara el mateix ressò social que l’emergència climàtica. Mentre es preparen polítiques per intentar mitigar l’esclafament del planeta –que sembla que se centren només a reduir la dependència dels hidrocarburs–, s’ha d’exigir a als governs que la reconstrucció potspandèmia tingui en compte també el repte de preservar la riquesa biològica que fa aquest planeta habitable: és hora de començar a fer les paus amb la natura.