CORREDORS DE FONS

Quan un con­flicte es comença a veure com una espècie de semi­fi­nal de fut­bol, alguna cosa va mala­ment, tant en la per­cepció que se’n té com en les pos­si­bi­li­tats de reso­lució; no obs­tant això, és evi­dent que no es pot pri­var ningú de sen­tir-se com ho fan els afi­ci­o­nats de qual­se­vol club de fut­bol cada cop que el seu equip supera una fase de clas­si­fi­cació.

En el cas del con­flicte català passa el mateix; són molts els que sen­ten que en cada pas que es fa en l’àmbit jurídic s’està gua­nyant no una final, però sí l’accés a una fase clas­si­fi­catòria, i això fa que es vis­qui amb gran eufòria cadas­cun dels avenços i amb un pro­fund males­tar cada enso­pe­gada.

Nosal­tres sem­pre ens hem plan­te­jat la res­posta jurídica a la judi­ci­a­lit­zació del con­flicte polític que hi ha entre l’Estat i Cata­lu­nya no com una com­pe­tició de fut­bol, sinó com una cursa d’obs­ta­cles i de llarg recor­re­gut; gua­nyarà qui sigui capaç d’acon­se­guir arri­bar fins al final després de superar tots els obs­ta­cles pre­vis­tos en el recor­re­gut i, també, aquells que injus­ta­ment es van col·locant a mesura que l’avan­tatge es va fent més i més gran.

L’autèntica for­ta­lesa dels cor­re­dors de fons no és la física, sinó la men­tal; arri­bar a la meta depèn d’estar pre­pa­rats psi­cològica­ment per superar el can­sa­ment, els obs­ta­cles, les inclemències, les tram­pes i, per què no dir-ho, també les tra­ve­tes que els ani­ran fent al llarg del recor­re­gut.

Ningú va dir, i encara menys els que ens encar­re­guem de por­tar la defensa de l’exili, que seria una cursa de velo­ci­tat; al con­trari, sem­pre hem man­tin­gut que es tracta d’una cursa de llarg recor­re­gut i, sobre­tot, de resistència, en què les metes pro­vi­si­o­nals, o metes volants en l’argot ciclista, només són punts de referència que per­me­ten recu­pe­rar for­ces per, amb aires reno­vats, con­ti­nuar el recor­re­gut fins a asso­lir l’objec­tiu esta­blert.

El pas per aques­tes metes volants, com suc­ce­eix en el ciclisme, ser­veix, igual­ment, per anar acu­mu­lant punts, segons o minuts que facin invi­a­ble ser atra­pats pels per­se­gui­dors. Dit de manera més clara, són part d’un tot que per­metrà arri­bar pri­mers al final i acon­se­guir allò que se’ns va enco­ma­nar ja fa quasi qua­tre anys.

Pocs han entès la rellevància de la recent sentència del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE); alguns, fins i tot, li han negat qual­se­vol vir­tu­a­li­tat i d’altres, sim­ple­ment i des d’una talaia cons­truïda sobre la ignorància, li atri­bu­ei­xen el caràcter d’engany al que la mateixa sentència sig­ni­fica.

Cons­truir una res­posta jurídica a un pro­blema polític judi­ci­a­lit­zat no és sen­zill; hi ha un munt de nor­mes per apli­car i, en molts casos, ni tan sols dis­po­sem d’un cri­teri uni­forme per a la inter­pre­tació d’aques­tes nor­mes. La sentència del TJUE, no obs­tant això, dona una res­posta que, analògica­ment inter­pre­tada, per­met anar cons­truint una solució inte­gral a un pro­blema de natu­ra­lesa política, però amb con­seqüències penals.

La reso­lució és tan relle­vant als efec­tes de la feina que estem fent, que Espa­nya va inten­tar que el TJUE no es pro­nunciés al·legant que com que el cas indi­vi­dual del qual sor­gien les qüesti­ons pre­ju­di­ci­als ja s’havia resolt, no era neces­sari que el Tri­bu­nal s’hi pro­nunciés. Òbvi­a­ment, la importància del tema era tan gran que el TJUE va acor­dar con­ti­nuar fent la seva feina, cul­mi­nada amb la sentència dic­tada dime­cres pas­sat, 12 de maig.

Si el plan­te­ja­ment de les pre­ju­di­ci­als que han por­tat a la redacció de l’esmen­tada sentència s’hagués fet més lineal, és a dir més direc­ta­ment engan­xada al cas dels exi­li­ats, la res­posta, amb gai­rebé tota segu­re­tat, hau­ria estat dife­rent. En dret, mol­tes vega­des cal fer vol­tes, ziga-zagues, per poder arri­bar al destí vol­gut.

El prin­cipi jurídic, i dret fona­men­tal, sobre el qual bas­cula la reso­lució del TJUE és el de non bis in idem, és a dir, i dit molt sumària­ment, la impos­si­bi­li­tat de sot­me­tre a procés una per­sona dues vega­des pels matei­xos fets; no obs­tant això, tot el que s’hi resol no fa res més que reforçar, acla­rir i donar carta de natu­ra­lesa a una cosa que hem anat dient des de fa molts anys: els pro­nun­ci­a­ments en matèria de drets fona­men­tals adop­tats en un estat mem­bre, i que siguin con­for­mes amb la Carta de Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea, són vin­cu­lants per a tots els estats mem­bres. Això i no cap altra cosa és el que s’ha obtin­gut d’una sentència tan relle­vant.

Segu­ra­ment, per als que no són capaços de veure la rellevància d’aquesta sentència, el pro­blema és que la lle­gei­xen line­al­ment, sense conèixer la resta de docu­ments i nor­mes que la inte­gren, la qual cosa no és un bon exer­cici ni per­met tenir una visió glo­bal de la seva rellevància. Les claus de la sentència estan fora de la mateixa sentència i pas­sen per diver­sos cos­sos nor­ma­tius als quals sí que s’hi fa referència, però, també, per les matei­xes con­clu­si­ons de l’advo­cat gene­ral a què la reso­lució es remet cons­tant­ment.

La sentència, i la resta de docu­ments que la inte­gren, abor­den sis­temàtica­ment que és prin­cipi bàsic, és a dir dret fona­men­tal i obli­gació de tots els estats mem­bres, “pro­te­gir la lli­ber­tat de cir­cu­lació dels ciu­ta­dans de la Unió” perquè “els estats mem­bres s’han com­promès a ofe­rir als seus ciu­ta­dans un espai de lli­ber­tat, segu­re­tat i justícia sense fron­te­res inte­ri­ors, en què esti­gui garan­tida la lliure cir­cu­lació de per­so­nes”; el famós ELSJ de què tant s’ha obli­dat el Suprem en la per­se­cució dels exi­li­ats.

Si el non bis in idem, com a dret fona­men­tal que és, es con­ver­teix en un límit a la per­se­cució inde­fi­nida de qual­se­vol ciu­tadà de la Unió, també ho ha de ser el dret a la pre­sumpció d’innocència o el dret al jutge natu­ral; el que ha dit el TJUE no és cap altra cosa que això, però per no menys­prear el que ha resolt, pot­ser fa falta saber alguna cosa de dret… no gaire.