Sembla que lentament els indicadors de la pandèmia van a la baixa. Unes xifres que, després d’uns mesos difícils i angoixants, dibuixen escenaris més esperançadors, malgrat que, evidentment, cal seguir extremant les precaucions i actuar amb la màxima prudència. Si una cosa ens ha ensenyat aquest virus és que tot pot canviar de forma ràpida, amb poc temps per poder reaccionar.

Tanmateix, mentre sembla que l’epidèmia està controlada, hi ha altres problemes que es disparen i que són, també, una conseqüència més del context pandèmic: la salut mental dels joves. Més enllà de les dades, totes alarmants, el que més preocupa és veure com el sistema públic de salut arrossega moltes mancances per donar-hi resposta. Falten professionals, sovint s’arriba tard a la detecció d’aquestes malalties i no hi ha una bona coordinació amb les famílies. I si no es milloren aquests tres eixos, difícilment ens en sortirem. Perquè aquesta és, sens dubte, una lluita col·lectiva. Només així podrem fer front a l’estigmatització de les malalties mentals i treballar perquè les persones malaltes puguin ser compreses a casa, a l’escola, als llocs de feina i en el conjunt de la nostra societat.

Alguns professionals alerten aquests dies que aquesta és “la quarta onada” i que s’ha fet un enfocament massa hospitalari a l’hora d’atendre els joves amb malalties mentals. Per això, reclamen una estratègia que inclogui una major implicació dels centres d’atenció primària i que les famílies disposin també de seguiment i acompanyament. Perquè les malalties mentals desfiguren la vida del pacient, però també les del seu entorn. Per tant, necessiten l’ajuda dels professionals per entendre la situació, per compartir incerteses, per tenir on aferrar-se quan sembla que tot trontolla.

La pandèmia ha accelerat molts casos, però realment les demandes per millorar l’atenció de les persones amb problemes de salut mental venen de més lluny. Per tant, això significa que els plans polítics que es plantegin en aquest sentit no poden ser un altre pedaç, sinó que s’han de planificar, configurar i executar amb la màxima celeritat i han de venir per quedar-se.

El coronavirus ens deixarà moltes seqüeles. Algunes de les persones que l’han patit arrosseguen problemes físics, però també ens quedaran grans cicatrius emocionals. Són moltes les persones que no s’han pogut acomiadar dels seus familiars, que no han pogut fer un procés de dol, que s’han hagut d’aïllar durant mesos de persones estimades o que han vist agreujat el seu confinament pel fet de viure soles. I si a totes aquestes variables hi sumes els canvis que comporta l’adolescència, això explica l’augment dels intents de suïcidi, dels trastorns de la conducta alimentària, de les addiccions o dels problemes d’ansietat, entre d’altres. Perquè som éssers socials i necessitem interactuar per viure. Les distàncies físiques, de vegades, generen distàncies socials, i en un escenari d’inseguretats constants pot ser difícil de gestionar.

És evident que com a societat hem d’analitzar els impactes del confinament en la nostra salut mental, però això ha d’anar acompanyat d’unes polítiques públiques que aportin noves eines de suport i que millorin la comunicació entre els professionals sanitaris, els pacients i els seus familiars.

Al mateix temps, hem de parlar obertament i sense embuts de les malalties mentals, perquè encara conviuen amb massa tabús. Cal trencar aquesta barrera perquè és una manera més d’ajudar les persones malaltes i les seves famílies, que sovint porten en silenci processos llargs i dolorosos. Per tant, cal abocar-hi recursos i replantejar el sistema de salut mental, perquè és un element imprescindible per construir una societat cohesionada, per reduir les desigualtats socials i per treballar pel futur de les generacions més joves. No podem esperar més, ja plou sobre mullat.