‘AU REVOIR, MONSIEUR VALLS!’

Com si es tractés del rossinyol que glossa la cançó, Manuel Valls ha anunciat que se’n va a França. Bé, potser seria més precís dir que se’n torna a França; perquè, segons ha declarat en una entrevista: “He descobert que soc majorment francès: en els meus valors, en la manera de pensar i de fer política.” Fa tres anys, quan va aterrar a Barcelona, l’ex-primer ministre va afirmar que se sentia “català, espanyol, francès, mediterrani i europeu” i va arribar amb un llibre que era tota una declaració d’intencions: Barcelona, vuelvo a casa. Durant la precampanya i la campanya a les eleccions municipals es va dedicar a llançar verí contra els nacionalistes (els altres nacionalistes, s’entén) mentre donava lliçons de jacobinisme i clamava que calia “consolidar un nou patriotisme a Espanya”. Malgrat el rebombori que es va produir en el moment d’arribar, Valls va fracassar estrepitosament en les eleccions municipals i només va aconseguir el premi de consolació quan va poder evitar l’accés d’un independentista a la capital del país. A partir d’aleshores, la seva contribució a la política municipal ha estat nul·la, fins al punt que ha passat bona part de la pandèmia a l’illa de Menorca. En els darrers mesos, quan ha percebut que no tenia possibilitats de fer carrera política en aquest costat dels Pirineus, Manuel Valls ha començat a renegar de la seva “pàtria natal”. De fet, quan es va especular sobre el seu futur com a ministre espanyol ja va etzibar que se sentia “profundament francès, profundament patriota”. Els mitjans de l’altra banda de la frontera s’han apressat a fer mofa de les seves giragonses identitàries. La ràdio RTL France, la de màxima audiència, li ha recordat la decisió que va prendre va tres anys de “marxar definitivament” a Barcelona mentre sonava com a fil musical la coneguda cançó de Manolo Escobar, Que viva España! En tot cas, la qüestió fonamental no és que Manuel Valls se’n torni al seu país, que ja era previsible, sinó que una persona com ell, suposadament antinacionalista, ho faci per una crisi d’identitat nacional. En realitat, tots sabem que no retorna a França empès per l’enyorança de la mare pàtria, sinó per una motivació molt menys prosaica. Sigui com sigui, només ens queda dir-li “Au revoir, monsieur Valls!”