ENCARA NO ÉS L’HORA, SEGADORES

Els himnes sempre m’han fet una mica d’angúnia, començant pel del meu país. Tantes vegades que l’he cantat i encara em costa encertar-la amb l’ordre de les estrofes. Mai sé si va primer “ara és hora segadors...” o “que tremoli l’enemic...” Com veieu, si repartissin carnets de patriota no només hauria perdut tots els punts, sinó que en quedaria a deure. Això no em fa, crec, menys independentista que ningú, a excepció de l’Oriol Junqueras, que sempre diu que és més independentista que ningú, i jo no soc ningú per contradir-lo.

Tot això us ho explico per la polèmica sorgida arran de la interpretació d’Els segadors amb perspectiva de gènere que es va fer en l’acte de presa de possessió del president Aragonès. Vistes les meves limitacions, comprendreu que no hi tingui res a dir, ni senti que s’han ultratjat les essències pàtries. Catalunya és un país molt cerimoniós, però alhora deliciosament informal.

Començant per la bandera. Som de les poques nacions on cada ciutadà es pot tunejar l’ensenya nacional al seu gust ideològic. Tenim la senyera original amb les quatre barres. Tenim l’estelada. Dins del grup de l’estelada, hi ha la canònica, amb estel blanc sobre triangle blau i unes quantes versions més en què canvia el color del triangle, de l’estel i fins i tot n’he vist amb les quatre barres mutant en els colors del moviment gai. Pel que fa a polítiques de gènere, devem ser dels primers pobles que han aplicat la discriminació positiva. Perquè, anant a un altre símbol nacional, fa anys que ens referim a la Moreneta per identificar una imatge on clarament hi ha una senyora que sosté un home a la falda. No n’hem dit mai ni els Morenets, ni, amb el desdoblament de gènere políticament correcte que pertocaria, la Moreneta i el Morenet.

Centrant-nos en l’himne, la interpretació de l’altre dia no n’és pas la primera versió lliure. D’entrada, la lletra actual és l’evolució d’una cançó popular força diferent. Pel que fa a la música, en recordo una revisió recent del grup nord-americà A Sound of Thunder que no està malament si t’agrada el heavy metal i una versió de jazz més reculada de Charlie Haden que resulta infumable per més que t’agradin el gènere i aquest baixista.

Així doncs, no cal pas esverar-se per una altra reinterpretació de la lletra de l’himne. Penseu que els espanyols, per exemple, no podrien versionar la del seu encara que volguessin. El que resulta més preocupant és que mentre tots (i totes) quedem meravellats per la versió feminista d’Els segadors, ens han endinyat un president, un vicepresident i quatre mascles més a les principals conselleries on es remenen les cireres pressupostàries: Economia, Salut, Interior i Educació. Cantant, cantant, ara que era l’hora, no hem estat prou alerta.