PRIMERES IMPRESSIONS

No, no s’amoïnin que no tinc cap intenció de par­lar-los del que penso de la com­po­sició del nou govern del nos­tre país, ni tam­poc faré elu­cu­bra­ci­ons de com ens anirà a par­tir d’ara que ja, final­ment, tenim un nou Molt Hono­ra­ble al cap­da­vant de la nos­tra pobra i dis­sor­tada nació. Ja tin­drem temps tots ple­gats de par­lar-ne al llarg d’aquests pro­pers dos anys. Ara bé, les pri­me­res impres­si­ons de la presa de pos­sessió del 132è pre­si­dent al Pati dels Taron­gers, amb la més que dis­cu­tida versió de l’himne naci­o­nal, em va cor­ro­bo­rar l’alt grau de fri­quisme del nos­tre país. Sort n’hi va haver que els assis­tents van poder ama­gar l’espant sota les màsca­res perquè, en cas con­trari, la cara de pomes agres d’una per­sona amb el cap ben moblat com ésla pre­si­denta de la mesa del Par­la­ment, de ben segur que hau­ria estat por­tada de tots els mit­jans de comu­ni­cació. L’error no rau a no saber que les dones no sega­ven, sinó que espi­go­la­ven, ni que, com va piu­lar l’actor Joan Lluís Bozzo, semblés un gag del Polònia, o que en Quim Monzó digués que és com­ple­ta­ment ridícul, ni tan sols la con­fusió de voler apro­fi­tar un acte solemne per rei­vin­di­car el llen­guatge inclu­siu i la rei­vin­di­cació en femení. El drama, al meu enten­dre, és no saber la importància dels símbols fins al punt de fri­vo­lit­zar-los i con­ver­tir l’himne naci­o­nal d’un país en una cançoneta que ningú va poder can­tar amb la mà al pit. El drama va con­ti­nuar al pati dels car­ru­at­ges del Palau de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya quan l’esca­mot de la Guàrdia d’Honor dels Mos­sos d’Esqua­dra estava for­mada sense els fusells Màuser que marca el pro­to­col. Doncs vinga, som-hi tots!, a fer punye­tes els pro­to­cols, els símbols, les for­mes i els for­ma­lis­mes i que tot­hom campi com més li vin­gui de gust. L’himne naci­o­nal el podem escol­tar asse­guts, mirant el sos­tre i mas­te­gant xiclet; la senyera la repin­tem amb els colors de l’arc de Sant Martí, i al nos­tre pre­si­dent fora trac­ta­ments, que un “com et va, Pere, tio?”, és molt més guai, no els sem­bla? Ai, si el pobre pre­si­dent Tar­ra­de­llas aixequés el cap! Ell tan tocat i posat, es tor­na­ria a morir de l’ensurt.