Opinió

Tribuna republicana

La Generalitat i el blanqueig lila

Tània Verge és la primera consellera de feminismes. Una de les persones més ben preparades per assumir el càrrec
Seria un error que la Generalitat caigués en el blanqueig lila i instrumentalitzés la causa feminista

Tània Verge és la pri­mera con­se­llera de femi­nis­mes. Catedràtica de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, acti­vista en diver­ses asso­ci­a­ci­ons femi­nis­tes i una de les impul­so­res del pla d’igual­tat del Par­la­ment, és una de les per­so­nes més ben pre­pa­ra­des per assu­mir el càrrec. L’efec­ti­vi­tat de la seva feina estarà mar­cada, a curt ter­mini, pel pres­su­post de què dis­po­sarà i per la capa­ci­tat d’influència de la seva con­se­lle­ria en el dis­seny de les polítiques del govern –un govern en què la pre­sidència i la vice­pre­sidència, així com car­te­res clau en el nou man­dat com Salut, Eco­no­mia i Inte­rior, estan en mans d’homes–. A mitjà i a llarg ter­mini, la seva gestió estarà mar­cada pel fet que la con­se­lle­ria tin­gui con­tinuïtat més enllà d’aquesta legis­la­tura. Hi ha un aspecte, però, que més que influ­en­ciar en la manera com es desen­vo­lu­pa­ran les polítiques femi­nis­tes, pot tenir efec­tes en com es veu­ran en relació amb el pro­jecte polític de la Gene­ra­li­tat. Es tracta del blan­queig lila.

El blan­queig lila fa referència a les acci­ons fetes per un actor (governs, empre­ses, mit­jans de comu­ni­cació) que ins­tru­men­ta­lit­zen la causa femi­nista o bé per nete­jar la seva imatge, o bé jus­ti­fi­car polítiques que refor­cin una desi­gual­tat. Un exem­ple del pri­mer cas és fer tertúlies tele­vi­si­ves amb majo­ria de dones la set­mana del 8 de març i man­te­nir una majo­ria d’homes la resta de l’any. Un exem­ple del segon cas és la uti­lit­zació que fa l’extrema dreta de les agres­si­ons sexu­als per jus­ti­fi­car polítiques racis­tes. Mal­grat que és contrària a les lleis con­tra la violència mas­clista, s’oposa a l’arri­bada d’immi­grants homes sota el pre­text que agre­di­ran sexu­al­ment les dones. El mis­satge és clar: només per­me­ten que els blancs vio­lin les blan­ques.

El govern espa­nyol del PSOE i Uni­das Pode­mos va fer del femi­nisme una de les seves car­tes de pre­sen­tació. Va recu­pe­rar el Minis­teri d’Igual­tat i va con­fi­gu­rar un exe­cu­tiu amb més minis­tres dones que homes. Tant la pos­si­bi­li­tat de tenir un exe­cu­tiu amb majo­ria feme­nina com l’existència d’un minis­teri dedi­cat a les qüesti­ons de gènere són actes de justícia de gènere. Per desgràcia, es van fer ser­vir com a pro­pa­ganda al vol­tant de l’intent de l’exe­cu­tiu espa­nyol d’actu­a­lit­zar el règim del 78, arran de la insur­recció cata­lana de l’1 d’octu­bre. Així, el femi­nisme esde­ve­nia una eti­queta per donar pres­tigi a un govern eri­git sobre la sub­missió de Cata­lu­nya.

Al seu dia, el pujo­lisme va ser la mate­ri­a­lit­zació del règim del 78 a Cata­lu­nya. Després del període de pseu­do­au­to­no­mia del govern de Torra i Ara­gonès, la incògnita amb l’exe­cu­tiu encapçalat per Ara­gonès i Puig­neró és si s’ori­en­tarà a des­ple­gar l’actu­a­lit­zació del règim del 78. Aquí rau el risc del blan­queig lila. Durant la pandèmia, certs sec­tors del govern –amb tui­tai­res i peri­o­dis­tes afins– van emprar la pri­mera forma de blan­queig lila, fent ser­vir el femi­nisme per emmas­ca­rar la mala gestió. Així, van fer pas­sar la crítica a la con­se­llera Vergés com un acte mas­clista –cosa que no impe­deix que algu­nes mane­res de cri­ti­car-la fos­sin mas­clis­tes– i van par­lar de cures i van lloar la feina d’infer­me­res i nete­ja­do­res mal­grat que la gestió no faci­lités l’exer­cici d’aques­tes fei­nes.

Tenint en compte el que ha fet l’exe­cu­tiu de Sánchez i Igle­sias, seria un error que la Gene­ra­li­tat caigués en el mateix blan­queig lila, emprant les polítiques femi­nis­tes com a eina per fer lluir un govern que ins­tauri l’actu­a­lit­zació del règim del 78 a Cata­lu­nya. Això trans­me­tria la imatge que inde­pendència i femi­nisme no van de bra­cet, i no és cert. La pre­si­denta For­ca­dell i la con­se­llera Bassa han estat engar­jo­la­des per ser inde­pen­den­tis­tes i han patit unes con­di­ci­ons d’empre­so­na­ment més dures i un menor reco­nei­xe­ment social pel fet de ser dones. Si hagués entrat a presó per par­ti­ci­par en la Sin­di­ca­tura de l’1-O, la con­se­llera Verge no hau­ria pogut des­ple­gar les polítiques femi­nis­tes que ha des­ple­gat a la Uni­tat d’Igual­tat de la UPF o al Par­la­ment. La con­dició de dona i cata­lana, com­bi­na­des, creen for­mes d’opressió úniques, que fan que mol­tes de nosal­tres no puguem esco­llir de quin eix desen­ten­dre’ns. Seria un acte de violència que el govern ens obligués a fer-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor