Tània Verge és la primera consellera de feminismes. Catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra, activista en diverses associacions feministes i una de les impulsores del pla d’igualtat del Parlament, és una de les persones més ben preparades per assumir el càrrec. L’efectivitat de la seva feina estarà marcada, a curt termini, pel pressupost de què disposarà i per la capacitat d’influència de la seva conselleria en el disseny de les polítiques del govern –un govern en què la presidència i la vicepresidència, així com carteres clau en el nou mandat com Salut, Economia i Interior, estan en mans d’homes–. A mitjà i a llarg termini, la seva gestió estarà marcada pel fet que la conselleria tingui continuïtat més enllà d’aquesta legislatura. Hi ha un aspecte, però, que més que influenciar en la manera com es desenvoluparan les polítiques feministes, pot tenir efectes en com es veuran en relació amb el projecte polític de la Generalitat. Es tracta del blanqueig lila.

El blanqueig lila fa referència a les accions fetes per un actor (governs, empreses, mitjans de comunicació) que instrumentalitzen la causa feminista o bé per netejar la seva imatge, o bé justificar polítiques que reforcin una desigualtat. Un exemple del primer cas és fer tertúlies televisives amb majoria de dones la setmana del 8 de març i mantenir una majoria d’homes la resta de l’any. Un exemple del segon cas és la utilització que fa l’extrema dreta de les agressions sexuals per justificar polítiques racistes. Malgrat que és contrària a les lleis contra la violència masclista, s’oposa a l’arribada d’immigrants homes sota el pretext que agrediran sexualment les dones. El missatge és clar: només permeten que els blancs violin les blanques.

El govern espanyol del PSOE i Unidas Podemos va fer del feminisme una de les seves cartes de presentació. Va recuperar el Ministeri d’Igualtat i va configurar un executiu amb més ministres dones que homes. Tant la possibilitat de tenir un executiu amb majoria femenina com l’existència d’un ministeri dedicat a les qüestions de gènere són actes de justícia de gènere. Per desgràcia, es van fer servir com a propaganda al voltant de l’intent de l’executiu espanyol d’actualitzar el règim del 78, arran de la insurrecció catalana de l’1 d’octubre. Així, el feminisme esdevenia una etiqueta per donar prestigi a un govern erigit sobre la submissió de Catalunya.

Al seu dia, el pujolisme va ser la materialització del règim del 78 a Catalunya. Després del període de pseudoautonomia del govern de Torra i Aragonès, la incògnita amb l’executiu encapçalat per Aragonès i Puigneró és si s’orientarà a desplegar l’actualització del règim del 78. Aquí rau el risc del blanqueig lila. Durant la pandèmia, certs sectors del govern –amb tuitaires i periodistes afins– van emprar la primera forma de blanqueig lila, fent servir el feminisme per emmascarar la mala gestió. Així, van fer passar la crítica a la consellera Vergés com un acte masclista –cosa que no impedeix que algunes maneres de criticar-la fossin masclistes– i van parlar de cures i van lloar la feina d’infermeres i netejadores malgrat que la gestió no facilités l’exercici d’aquestes feines.

Tenint en compte el que ha fet l’executiu de Sánchez i Iglesias, seria un error que la Generalitat caigués en el mateix blanqueig lila, emprant les polítiques feministes com a eina per fer lluir un govern que instauri l’actualització del règim del 78 a Catalunya. Això transmetria la imatge que independència i feminisme no van de bracet, i no és cert. La presidenta Forcadell i la consellera Bassa han estat engarjolades per ser independentistes i han patit unes condicions d’empresonament més dures i un menor reconeixement social pel fet de ser dones. Si hagués entrat a presó per participar en la Sindicatura de l’1-O, la consellera Verge no hauria pogut desplegar les polítiques feministes que ha desplegat a la Unitat d’Igualtat de la UPF o al Parlament. La condició de dona i catalana, combinades, creen formes d’opressió úniques, que fan que moltes de nosaltres no puguem escollir de quin eix desentendre’ns. Seria un acte de violència que el govern ens obligués a fer-ho.