La Generalitat i el blanqueig lila

Tània Verge és la pri­mera con­se­llera de femi­nis­mes. Catedràtica de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, acti­vista en diver­ses asso­ci­a­ci­ons femi­nis­tes i una de les impul­so­res del pla d’igual­tat del Par­la­ment, és una de les per­so­nes més ben pre­pa­ra­des per assu­mir el càrrec. L’efec­ti­vi­tat de la seva feina estarà mar­cada, a curt ter­mini, pel pres­su­post de què dis­po­sarà i per la capa­ci­tat d’influència de la seva con­se­lle­ria en el dis­seny de les polítiques del govern –un govern en què la pre­sidència i la vice­pre­sidència, així com car­te­res clau en el nou man­dat com Salut, Eco­no­mia i Inte­rior, estan en mans d’homes–. A mitjà i a llarg ter­mini, la seva gestió estarà mar­cada pel fet que la con­se­lle­ria tin­gui con­tinuïtat més enllà d’aquesta legis­la­tura. Hi ha un aspecte, però, que més que influ­en­ciar en la manera com es desen­vo­lu­pa­ran les polítiques femi­nis­tes, pot tenir efec­tes en com es veu­ran en relació amb el pro­jecte polític de la Gene­ra­li­tat. Es tracta del blan­queig lila.

El blan­queig lila fa referència a les acci­ons fetes per un actor (governs, empre­ses, mit­jans de comu­ni­cació) que ins­tru­men­ta­lit­zen la causa femi­nista o bé per nete­jar la seva imatge, o bé jus­ti­fi­car polítiques que refor­cin una desi­gual­tat. Un exem­ple del pri­mer cas és fer tertúlies tele­vi­si­ves amb majo­ria de dones la set­mana del 8 de març i man­te­nir una majo­ria d’homes la resta de l’any. Un exem­ple del segon cas és la uti­lit­zació que fa l’extrema dreta de les agres­si­ons sexu­als per jus­ti­fi­car polítiques racis­tes. Mal­grat que és contrària a les lleis con­tra la violència mas­clista, s’oposa a l’arri­bada d’immi­grants homes sota el pre­text que agre­di­ran sexu­al­ment les dones. El mis­satge és clar: només per­me­ten que els blancs vio­lin les blan­ques.

El govern espa­nyol del PSOE i Uni­das Pode­mos va fer del femi­nisme una de les seves car­tes de pre­sen­tació. Va recu­pe­rar el Minis­teri d’Igual­tat i va con­fi­gu­rar un exe­cu­tiu amb més minis­tres dones que homes. Tant la pos­si­bi­li­tat de tenir un exe­cu­tiu amb majo­ria feme­nina com l’existència d’un minis­teri dedi­cat a les qüesti­ons de gènere són actes de justícia de gènere. Per desgràcia, es van fer ser­vir com a pro­pa­ganda al vol­tant de l’intent de l’exe­cu­tiu espa­nyol d’actu­a­lit­zar el règim del 78, arran de la insur­recció cata­lana de l’1 d’octu­bre. Així, el femi­nisme esde­ve­nia una eti­queta per donar pres­tigi a un govern eri­git sobre la sub­missió de Cata­lu­nya.

Al seu dia, el pujo­lisme va ser la mate­ri­a­lit­zació del règim del 78 a Cata­lu­nya. Després del període de pseu­do­au­to­no­mia del govern de Torra i Ara­gonès, la incògnita amb l’exe­cu­tiu encapçalat per Ara­gonès i Puig­neró és si s’ori­en­tarà a des­ple­gar l’actu­a­lit­zació del règim del 78. Aquí rau el risc del blan­queig lila. Durant la pandèmia, certs sec­tors del govern –amb tui­tai­res i peri­o­dis­tes afins– van emprar la pri­mera forma de blan­queig lila, fent ser­vir el femi­nisme per emmas­ca­rar la mala gestió. Així, van fer pas­sar la crítica a la con­se­llera Vergés com un acte mas­clista –cosa que no impe­deix que algu­nes mane­res de cri­ti­car-la fos­sin mas­clis­tes– i van par­lar de cures i van lloar la feina d’infer­me­res i nete­ja­do­res mal­grat que la gestió no faci­lités l’exer­cici d’aques­tes fei­nes.

Tenint en compte el que ha fet l’exe­cu­tiu de Sánchez i Igle­sias, seria un error que la Gene­ra­li­tat caigués en el mateix blan­queig lila, emprant les polítiques femi­nis­tes com a eina per fer lluir un govern que ins­tauri l’actu­a­lit­zació del règim del 78 a Cata­lu­nya. Això trans­me­tria la imatge que inde­pendència i femi­nisme no van de bra­cet, i no és cert. La pre­si­denta For­ca­dell i la con­se­llera Bassa han estat engar­jo­la­des per ser inde­pen­den­tis­tes i han patit unes con­di­ci­ons d’empre­so­na­ment més dures i un menor reco­nei­xe­ment social pel fet de ser dones. Si hagués entrat a presó per par­ti­ci­par en la Sin­di­ca­tura de l’1-O, la con­se­llera Verge no hau­ria pogut des­ple­gar les polítiques femi­nis­tes que ha des­ple­gat a la Uni­tat d’Igual­tat de la UPF o al Par­la­ment. La con­dició de dona i cata­lana, com­bi­na­des, creen for­mes d’opressió úniques, que fan que mol­tes de nosal­tres no puguem esco­llir de quin eix desen­ten­dre’ns. Seria un acte de violència que el govern ens obligués a fer-ho.