SOMNIAVA, O NO?

Després d’un temps de des­con­cert, de dis­pu­tes fra­tri­ci­des i d’un campi qui pugui elec­to­ra­lista, he tor­nat a sen­tir que el tsu­nami democràtic de veri­tat, el que somou de baix cap a dalt, es tor­nava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la ini­ci­a­tiva dels par­tits i de les enti­tats cíviques inde­pen­den­tis­tes de fer apro­var a cada ajun­ta­ment de Cata­lu­nya una moció rei­vin­di­cant que les úniques vies pos­si­bles per resol­dre el con­flicte amb Espa­nya són l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació. Perquè aquest pro­nun­ci­a­ment, a més de posar en evidència que l’indult rever­si­ble als pre­sos polítics cata­lans és con­si­de­rat per la ciu­ta­da­nia una mesura més de sot­me­ti­ment, també deixa rotun­da­ment clar que la cam­pa­nya de la dreta espa­nyola con­tra qual­se­vol mesura de gràcia no té cap opor­tu­ni­tat a Cata­lu­nya. I per com­ple­tar-ho, gai­rebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es pre­ci­pi­tava sobre els assis­tents a la mani­fes­tació uni­o­nista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’ente­ni­ment em fes pam­pa­llu­gues men­tre em des­vet­llava. Som­ni­ava?