lA MAGNANIMITAT DE PEDRO SÁNCHEZ

Fa mesos que la política, la d’aquí i la d’allà, viu instal·lada en el desconcert. “Confusió, aquest serà el meu epitafi, mentre avanço per un camí esquerdat i trencat”, que diu la cançó de King Crimson. Es fa difícil saber on som i cap a on anem, més encara quan observem els girs copernicans d’alguns, els retrets constants dels altres i la cridòria eixordadora dels de més enllà. El soroll és tan intens i els gestos tan exagerats, tant a les xarxes socials com als hemicicles parlamentaris, que es fa difícil treure l’entrellat de tot plegat. En els darrers dies, amb el procés ajornat sine die i el govern d’aquí instal·lat en la gestió, el debat s’ha centrat en la qüestió dels indults. La solució no agrada ningú, ni als que els acabaran aprovant ni als que se’n beneficiaran. Els únics que semblen que se senten “còmodes” són els guardians de les essències pàtries, que han trobat una mina per erosionar el govern del PSOE. L’acumulació de preguntes i despropòsits en la darrera sessió al Congrés difícilment trobarà un antecedent comparable en la història del parlamentarisme espanyol, ja prou plena de pàgines esperpèntiques. El portaveu de Vox, Iván Espinosa, va acusar el govern espanyol de “pactar amb el diable” i “indultar assassins etarres”, mentre que la líder de Ciudadanos, Inés Arrimadas, els va dir que no tenien “ni paraula ni principis”. Per la seva banda, la portaveu del PP, Cuca Gamarra, tampoc es va quedar curta i va preguntar: “Per què s’accepta com a interlocutor un condemnat per sedició i malversació?” Hem de suposar que es referia a Oriol Junqueras, no pas a Luis Bárcenas. Un altre diputat del seu grup, Luis Santamaría, es va disfressar d’historiador i va qualificar els indults com “la major traïció al poble espanyol que es recorda”. La cridòria al Congrés ha servit per escalfar motors de cara a l’aquelarre de diumenge, quan els simpatitzants de la dreta i l’extrema dreta (a hores d’ara es fa difícil distingir els uns dels altres) desfilaran pels carrers de Madrid. Fa uns anys, l’excusa era l’Estatut que desintegrava Espanya; ara, són els indults als traïdors. I entremig de tanta hiena sadollada de sang, apareix Pedro Sánchez des de l’altre costat de l’Atlàntic i, com si no hagués trencat ni un plat, proclama solemnement que cal apostar per “la magnanimitat”. Déu-n’hi-do.