el drama de srebrenica

S’ha descrit com la major de les atrocitats comeses a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Srebrenica, una població situada a l’est de Bòsnia i Hercegovina, va ser víctima de la matança de 8.000 homes i adolescents musulmans a mans de les tropes serbobosnianes. Era el juliol del 1995 i va ser un dels episodis més sagnants d’aquesta guerra que es va iniciar el 1991 i que va finalitzar al cap de quatre anys amb el trist balanç de gairebé 100.000 morts.

Europa fa més de dues dècades que suporta sobre les seves espatlles el pes d’una guerra que no va saber aturar. Un conflicte que passava al mateix continent i del qual hi ha imatges que han quedat gravades a la memòria, impossibles d’esborrar.

Un dels responsables d’aquesta massacre és Ratko Mladic, cap militar de l’exèrcit serbobosnià, que aquesta setmana ha estat condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Internacional de la Haia després de que rebutgés la seva apel·lació. Es confirmava així la sentència que ja havia dictat el Tribunal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia.

L’anomenat “carnisser dels Balcans” va ser un dels darrers criminals de guerra que va ser entregat a la Haia. Durant anys, va viure en un petit poble als afores de Belgrad i fins tot les televisions bosnianes van arribar a emetre imatges en què es podia veure l’exgeneral passejant o anant a festes i a restaurants. Mladic no ha mostrat mai cap mostra de penediment pels fets ocorreguts. De fet, les paraules que es van emetre per televisió durant el conflicte són seves: “Regalem Srebrenica al poble serbi. És hora de venjar-nos dels turcs [nom despectiu per referir-se als musulmans].” Gairebé vint-i-sis anys després de la massacre, el negacionisme d’aquesta matança guanya pes, i és que per a molts serbis Ratko Mladic és vist com un heroi, fet que utilitzen alguns polítics dels països balcànics per anar guanyant adeptes entre l’electorat més radicalitzat. Per posar alguns exemples recents, el ministre de Justícia de Montenegro, Vladimir Leposavic, assegurava: “La matança de Srebrenica no s’ha pogut provar de manera creïble” i la primera ministra sèrbia, Ana Brnabic, declarava: “No es va tractar d’un genocidi, sinó d’una massacre, perquè dones i nens van sobreviure.” Encara que segurament l’exemple més rellevant és l’actual alcalde de la població, Mladen Grujicic, que també nega els fets ocorreguts l’11 de juliol del 1995. Aquestes declaracions i el revisionisme perpetu a què està sotmès aquest episodi continua generant moltes tensions a la zona.

A més, aquestes posicions allunyen els països balcànics d’una hipotètica entrada a la Unió Europea. De fet, la Comissió Europea va emetre un comunicat en aquest sentit en què es declarava que qualsevol país que aspiri a unir-se al projecte europeu “ha de complir amb els valors de democràcia, drets humans, tolerància i justícia, i això inclou respectar les víctimes de genocidi”. Més clar, impossible. Si hi ha un país on aquesta massacre encara ressona és Holanda. Els cascos blaus d’aquest país, enviats en missió de pau, no van ser capaços d’evitar la tragèdia ni de mantenir una zona que s’havia designat com a “segura”. La matança de Srebrenica ha estat motiu de polèmica a Holanda durant molt de temps, fins al punt que una comissió parlamentària va investigar els fets i va assenyalar com a culpable últim de la matança l’aleshores primer ministre, Wim Kok. Per aquest motiu, el govern en ple va dimitir l’abril del 2002. Amb els anys, el país ha anat reduint les seves responsabilitats. L’any 2019, el Tribunal Suprem holandès va dictaminar que els cascos blaus holandesos no haurien pogut evitar la caiguda de l’enclavament serbobosnià. Així, la sentència va dictaminar que eren culpables de la mort de 350 homes musulmans als quals els soldats havien negat el refugi que havien demanat a la base holandesa de Dutchbat i que més tard van ser executats per ordre de Ratko Mladic.

Bòsnia i Hercegovina és avui dia un país sense gaires esperances, i no s’espera que pugui entrar al club europeu almenys fins al 2030. La situació econòmica és crítica, no hi ha feina per als joves i l’atur entre aquesta franja d’edat s’enfila fins al 40%. A més, el nivell de corrupció és molt elevat i és un dels esculls que haurà de superar el país si algun dia es vol postular com a membre de la Unió Europea, com ja van aconseguir ser-ho altres països balcànics com Croàcia i Eslovènia. És crucial que les ferides d’una guerra que es va acabar fa un quart de segle vagin cicatritzant i evitar que la irresponsabilitat d’uns polítics deixi sense futur una altra generació. Europa no ho hauria de permetre.