PONT SOBRE AIGÜES TÈRBOLES

Les parau­les se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recor­dar sem­pre que lle­gim arti­cles o sen­tim decla­ra­ci­ons, sobre­tot si són de política. Per més que la memòria dels mit­jans de comu­ni­cació i dels ser­vi­dors els donin una falsa con­sistència, les parau­les només són aire. El que trans­cen­deix són els fets i, ara, en la política cata­lana, de fet essen­cial, només n’hi ha un: el pacte subs­crit per les for­ces inde­pen­den­tis­tes que acce­deix a vint-i-qua­tre mesos d’explo­ració de la via dia­lo­gada amb Espa­nya i que els obliga a rei­vin­di­car l’amnis­tia i el referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Aquest és l’únic pont que tra­vessa les aigües tèrbo­les i per sota pas­sa­ran pro­me­ses de finançament i d’auto­go­vern, fal­ses con­ci­li­a­ci­ons i, fins i tot, els indults, que ja veu­rem si s’enro­quen, si apar­ten els pre­sos dels esculls o els abo­quen cap a remo­lins sense esca­patòria. No convé encan­tar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquit­xos que pugin al pont. L’objec­tiu és tra­ves­sar-lo i veure per quina, de les dues por­tes que hi ha, s’ha de sor­tir: la del pacte o la de la uni­la­te­ra­li­tat.