El voraviu

Les portades de dijous dels diaris que vostè i jo sabem, passaven per alt que el Tribunal General de la Unió Europea hagués restituït cautelarment la immunitat als exiliats del procés. Les portades d’avui dels diaris que vostè i jo sabem, passen per alt que el Comitè d’Afers Legals del Consell d’Europa insta l’Estat espanyol a indultar o alliberar els presos independentistes. El silenci d’ahir és el més significatiu dels dos silencis, perquè l’Estat espanyol havia sortit amb una piulada del Departament d’Exteriors a interpretar la comunicació del Consell d’Europa com un suport al procediment judicial i a la sentència. Ni els més acèrrims dels seus els han comprat l’empastifada i han optat per un segon dia de clamorós silenci a les portades. Els diaris són la prova del nou de la por que els envaeix davant del ridícul europeu. Els indults, la taula de diàleg i la reforma del delicte de sedició del Codi Penal s’han endarrerit dos anys perquè han de servir per contrarestar, quan arribin les eleccions, el ridícul fet a Europa. Com ha dit avui Puigdemont, són ells els que necessiten els indults perquè Europa els posa davant del mirall. No oblidem que la sentència és la que ells van proposar. La sentència és un aval a la proposta de l’Advocacia de l’Estat que no va voler fer Edmundo Bal, a qui van destituir per tal de poder-la fer.

L’aurèola de professionalitat i llunyania de l’adscripció partidista amb què es ven el nou model de comunicació del govern, concretat en el nomenament com a portaveu de la periodista Patrícia Plaja, forma part del país més xupiguai que el de les meravelles d’Alícia en què entrarem ara que hem sedat els processistes hiperventilats, i en Pere i en Pedro tenen dos anys al davant per posar la banya en els problemes reals de la ciutadania i no en els simbolismes. A saber, com a problemes reals: sortir de la pandèmia, reconstruir l’economia, repartir els fons europeus i guanyar les eleccions espanyoles quan decideixin fer-les (encara que d’aquest se’n diu barrar el pas a la ultradreta). La nova portaveu deixa entreveure que augmentaran els recursos de la comunicació institucional. “Hem de buscar altres canals i fórmules per fer arribar el missatge. Però si el que s’espera és que els dimarts la portaveu doni resposta a totes aquestes expectatives que estem creant, ens equivocarem. Aquí no és on es farà tota l’acció comunicativa del govern, tot i que se’n farà.” La comunicació institucional són recursos destinats a fer veure i entendre que les coses són com les veu qui mana en la institució, independentment de com siguin. El relat, vaja. Ara n’hi haurà un de coordinat i professional, de govern i sense filtracions. Les filtracions, segons la portaveu, són disfuncions i no ajuden. Donem cent dies, també, a la comunicació.

El G-7 ha iniciat un procés (potser n’hauríem de dir embat, per ser més moderns) que pretén arreglar el forat de 350.000 milions d’euros anuals d’evasió fiscal que fan les grans multinacionals, entre les quals les tecnològiques. Els set països més rics han acordat un impost mínim del 15% i que obligaran les grans empreses a pagar als països on obtinguin els beneficis. Els afectats hi estan d’acord, o fan declaracions amb què ho fan pensar mentre preparen la lletra menuda que vindrà a encallar-ho tot en altres momentums de l’embat. Genial! Quanta magnanimitat i condescendència! Després d’anys fent-nos la piula, quan acabin (va per anys) l’embat que ara comença pagaran un 15% i la resta de societats mortals, en funció del volum, continuarem en un règim impositiu d’entre el 20 i el 30%, amb què hem viscut tota la vida mentre ells han cotitzat zero. Probablement, això farà endreçar en un calaix la taxa digital del 2% sobre vendes que es volia imposar a tecnològiques com Google i Amazon. No acabo d’ajustar el registre que trobaria l’àvia Neus per descriure l’acord. Els estalvis se’ns mengen les estovalles? Canviem pets per merda? El negoci d’en Pepito amb les cabres? Cornuts i pagar el beure? Pagar tard i malament? Algunes d’aquestes, per fer-ho més bonic, són autèntiques depredadores del teixit empresarial local i generadores de llocs de treball porqueria. Què més volem?

Petits paranys. Ens aniran posant petits paranys per comprovar si ens tornem més dòcils o no i si oblidem deliris i derives. Necessiten mesurar com abaixem les defenses i ens entreguem al respecte i el fervor patri. Mai en faran prou amb res i per això tornen a l’ofensiva amb el rei i li posen tres visites a Catalunya aquest mes de juny. A veure com ens comportem. Com el rebrem, al rei? Ens organitzarem? L’ignorarem? Fredor popular? Buit institucional? És una d’aquelles qüestions en què l’acord excedeix de molt el 52%, excedeix de molt allò que els prestidigitadors de l’unionisme i l’unionisme emmascarat en diuen els acords de país, per sobre del seixanta, el setanta i el vuitanta per cent. Catalunya no està per l’orgue monàrquic, i ho saben, però aquesta peça és massa grossa i no la deixaran passar de cap de les maneres, i encara menys mostrant-nos tan escarransits, flonjos i endreçadets com ens mostrem tot l’independentisme parlamentari i ens mostrarem durant un parell d’anys. Aquest mes són el Cercle d’Economia, el Mobile i la Fundació Princesa de Girona. Veurem què fan el govern, el Parlament, els ajuntaments, les institucions diverses i el teixit empresarial i social. Quina excusa trobarem per besar les mans amb concòrdia? Abans indultaran els nostres mandataris el discurs reial del 3-O que ells s’avindran a parlar d’amnistia, autodeterminació i referèndum. Posem el temps per testimoni.

La promo de l’obra, dilluns, va donar el to. Veurem els diferents actes, entreactes i l’epíleg, que dos anys donen per a molt, si hi arribem. La realitat fa verdadera angúnia. Sánchez Llibre homenatja des de Foment Javier de Godó, president del grup de comunicació líder a l’autonomia que va donar suport a Unió sense miraments, però que no va poder evitar-ne la liquidació i l’extraparlamentarisme. Pedro i Pere es toquen els punys. Sánchez Llibre els exhorta al diàleg com si no hi hagués demà (que segurament per a ells no n’hi ha). Jordi Basté elogiarà des del minut 1 de l’endemà “la baixada del suflé”. L’Ara i La Sexta fan pública l’autocrítica que Junqueras els ha filtrat, previ el nihil obstat de La Moncloa. El mateix Pedro s’aplaudeix: canta “un nou nosaltres”, perquè “les posicions maximalistes no permetran el futur”. Aplaudeix Asens. Hi veu “un missatge d’empatia”. Piquen de mans la cúpula del PSOE i alguns barons díscols. “Són moviments significatius”, diuen. Tenen raó i al·lucino mandarines. No som gaire més lluny de l’unionisme, que Roman Protassévitx del president Lukaixenko. Vestim-ho del que vulgueu. El periodista bielorús ha acabat dient que el president contra qui havia organitzat l’oposició és simplement “un home amb els ous d’acer”. Veurem aquí què s’acaba dient. És el que tenen la repressió i la tortura psicològica, que en segons quins moments disposen el més pintat a “cantar l’africana”, que diria l’àvia Neus.

Des que el cap de l’oposició, Salvador Illa, va presentar una còpia de la maragallada d’un govern a l’ombra, que no deixo de preguntar-me per què a l’ombra. I a l’ombra de qui o de què? Ja m’ho vaig preguntar en els anys de Pasqual Maragall i no recordo haver-hi trobat cap resposta. La gent de brometa desagradable és molt amiga de recomanar-te passar per l’ombra perquè, segons hi afegeixen amb una cantarella molt característica, “al sol la merda se seca”. L’àvia Neus també n’era molt, de recomanar passar per l’ombra, però no patia pas perquè al sol t’hi assequessis. Ella sempre et recomanava passar per l’ombra perquè deia que al sol els bombonets es desfeien. A mi m’agradava sentir-li dir això i m’hauria agradat fins i tot que m’ho digués, però no recordo haver-li sentit dir mai adreçat a mi. Tornem al govern d’Illa. Per què haurà recuperat Illa la idea de Maragall i ha fet un govern a l’ombra? Tem que se li assequi com la gent desagradable o tem que se li desfaci com temia l’àvia Neus? De què i de qui l’ha posat a l’ombra també em resulta un misteri. En canvi, el que no té gens de misteri, però sí molt de ridícul és la situació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, on per deixadesa i altres virtuts exhibides ara mana l’unionisme amb dos càrrecs caducats com els de Daniel Sirera (PP) i Carme Figueras (PSC) des de fa anys. Mentre no s’arregli ja en tenen un, de govern a l’ombra, i aquest és ben real i no té res de numeret.

Parlo només d’avui al matí. Passo per alt el grapat de dies que acumulem de diàlegs de futur, noves concòrdies, reconciliacions, retrobaments i no sé quantes mentides pudentes més que ens empassem amb la mateixa il·lusió que quan els pares escolapis ens portaven d’excursió. Avui al matí gairebé puja mig Catalunya a l’espai abans que Jeff Bezos i sense coet ni propulsió. Fent el mort còmodament sobre rius de bavalles de politòlegs i tertulians que escoltaven la ministra Ione Belarra, que deia que els exiliats haurien de poder tornar amb normalitat. No li nego bona fe, a la navarresa, però és gros que siguem tan rucs. Els nou indults (si els donen, que mai se sap, per coll avall que ens ho hagin posat) no són el començament de res. Són una “magnanimitat” que ens tindran si ens entreguem amb decisió al besamans. Res més. Amb el llavi escalfat a can Basté, els rius de bavalles es desbordaven a cor què vols. Indults. Retorn dels exiliats. Amnistia. Arxivament de milers de causes. Referèndum. La Belarra, des de les ones de RAC1, ho ha donat tot (sabent que res depèn d’ella ni del seu partit) i l’unionisme emmascarat i l’independentisme dialogant, bavalles van i bavalles venen. Encara no devia ni haver sortit de l’edifici Godó quan la ministra Montero, des d’Algesires, certificava la veritat verdadera. Ni desjudicialització ni res. “L’interès de La Moncloa és que Puigdemont sigui extradit a Espanya i jutjat pel Suprem.” No siguem rucs!