EL RETROBAMENT DE PEDRO SÁNCHEZ

Fa justament una setmana, finalitzava aquest article amb un apunt sobre Pedro Sánchez i la seva magnanimitat en la qüestió dels indults. Tots sabem qui és Pedro Sánchez. Tots tenim present el suport incondicional que va donar a l’aplicació del 155 i a la suspensió de l’autonomia. Tots recordem la seva posició davant la violència policial de l’1-O i l’acceptació acrítica del discurs del monarca, que va representar el tret de sortida oficial a la repressió. Tots coneixem la posició que ha mantingut en l’empresonament i l’exili dels presos independentistes. Tots sabem això, coneixem els seus cops de timó, les seves incoherències i la buidor de les seves paraules. I tots sabem que, més enllà d’una qüestió de magnanimitat, de pietat o de retrobament, tant se val, allò que l’ha empès a moure peça en la qüestió dels indults ha estat la possibilitat que la justícia europea desmunti de dalt a baix la fal·làcia que ha construït el Tribunal Suprem. Això i també el fracàs de l’extrema dreta, que va punxar en l’aquelarre de diumenge passat a Colón i que està punxant a l’hora de recollir signatures pels carrers d’Espanya. El govern espanyol també ha rebut la benedicció dels empresaris catalans i fins i tot l’aval públic del president de la CEOE, Antonio Garamendi, tot i el matís posterior que es va veure obligat a fer.

En qualsevol cas, el president espanyol no només està disposat a demostrar la seva magnanimitat, sinó que vol recrear-s’hi. I ens anuncia un gran acte a Barcelona, l’epicentre de la revolta, amb un títol ben adequat a la nova retòrica: Retrobament, un projecte de futur per a tot Espanya. L’escenari serà el gran Teatre del Liceu, i el públic, una selecció de 300 representants de la societat civil catalana. No sabem què ens explicarà Sánchez ni què hi ha al darrere de la paraula retrobament, però el que sí que podem assegurar és que ni demanarà disculpes per la seva actuació en el passat, ni parlarà de l’amnistia que permetria el retorn dels exiliats i la llibertat dels presos, ni es referirà tampoc a la possibilitat que siguin els catalans els que decideixin el seu futur. I, sense tot això, que és el que reclama la majoria de la societat, la paraula retrobament es converteix en un simple foc d’encenalls.