LES CRIATURES QUE TAMBÉ TENEN NOMS

Chamroeun és un nen de 6 anys, un cos menut vestit amb una samarreta blava bruta que ajuda la seva mare a recollir llaunes i ampolles buides en un abocador dels afores de Phnom Penh, a Cambodja. Si venent el que recullen guanyen prou diners podran portar a casa un àpat per repartir amb dos germans més petits. Si no és així, la mare els comprarà un ou a cadascun, tot el que menjaran durant el dia.

En Mohammed té 14 anys, la cara suada i ennegrida per la pols dels motors de cotxe. Va fugir de Síria amb la seva família per anar a parar al Kurdistan, on, en lloc de continuar anant a l’escola –que troba molt a faltar–, s’ha hagut de posar a treballar en un taller mecànic per ajudar econòmicament els pares. No és l’únic, segons les Nacions Unides, el 77% dels menors refugiats sirians que hi ha a l’Iraq treballen en feines precàries.

Encara més penosa és la feina d’en Boureima, de 16 anys, un jove fort i decidit de Burkina Faso. Treballa des dels 13 en una mina d’or, un tasca evidentment perillosa i a la qual dedica tota la jornada. “Vaig començar perquè a casa no teníem menjar. Cada matí, quan em llevo, començo a treballar a la mina. Durant el dia, puc omplir de quatre a cinc sacs de pedra per processar i després els venc i puc guanyar alguns diners. Tot el que guanyo ho porto a casa dels meus pares.”

L’Adaeze és una noia nigeriana de 14 anys que es dedica a vendre petits envasos d’aigua fresca als viatgers que passen per una concorreguda carretera al nord del país. A part de patir les inclemències del temps, també ha d’anar amb compte que no l’atropellin: ja ha vist morir sobre l’asfalt una amiga seva.

Tots aquests testimonis reals han estat recollits per equips locals de l’Unicef, que recentment ha fet un crit d’alerta a la comunitat internacional per l’augment del treball infantil per primer cop en dues dècades. Són notícies d’aquelles que sovint ens superen per la seva magnitud: que hi hagi més de 160 milions de nenes i nenes entre els 5 i els 15 anys que no puguin anar a l’escola i hagin de fer feines tan arriscades com aquestes, és una realitat que no ens agrada veure. La veiem llunyana des de la comoditat emocional d’una societat en què sabem que afortunadament això aquí no passa. La distància física sembla que ho esborra tot, per això de tant en tant va bé recordar que al darrere de les grans xifres hi ha criatures a les quals els han robat la infantesa. Que darrere dels informes, les estadístiques, les estratègies dels grans organismes internacionals i els discursos benintencionats hi ha la pura i dura realitat dels ulls tristos d’aquests nens i nenes que, com els nostres, també tenen noms. Es diuen Chamroeun. Mohammed, Boureima, Adaeze...