ARA MATEIX

A casa nos­tra, del men­jar que només ser­veix per omplir l’estómac i poca cosa més, en diem afar­ta­po­bres. Si fem una cerca eti­mològica, com­pro­vem que el verb afar­tar va acom­pa­nyat de l’adjec­tiu que defi­neix el sub­jecte que no té res o gai­rebé res, sigui aquest ani­mat o ina­ni­mat, és a dir; una per­sona, un pai­satge, un dis­curs, un país, una casa o un men­jar. El con­cert polític del Liceu orques­trat pel govern espa­nyol, i sota la direcció de Pedro Sánchez, em va sem­blar això, un afar­ta­po­bres de manual. Començant per l’ober­tura, en què, per allò de voler-nos gua­nyar per la lla­gri­meta, va mirar la par­ti­tura ins­tru­men­tal i, enlai­rant la batuta, va adreçar les pri­me­res parau­les en la llen­gua ver­na­cla de esta bonita región que es la comu­ni­dad autónoma de Cataluña con ñ de España. I el públic for­mat per cata­la­nets de bona fe i amb les mans pre­pa­ra­des per aplau­dir, agraïts i emo­ci­o­nats. I per aca­bar-ho d’arro­do­nir, els que tallen el bacallà des del quilòmetre zero de la Puerta del Sol, la ges­ti­cu­lació i cap­te­ni­ment tea­tral per­fec­ta­ment dis­fres­sats de sen­ti­ments fin­gits; va con­ti­nuar citant un frag­ment del poema Ara mateix, del nos­tre esti­mat Martí i Pol. “I som on som”, va lle­gir l’emi­nent esta­dista Sánchez com si ja tingués el cel gua­nyat perquè es veu que reci­tant un dels nos­tres la feina ja està mig feta. Igno­rant el sen­tit dels ver­sos, el noi Sánchez, que sem­bla encan­tat d’haver-se cone­gut, va tenir la gosa­dia de bar­re­jar Martí i Pol amb les des­a­for­tu­na­des parau­les de l’escrip­tor Juan Marsé (“...els cata­lans poden con­ti­nuar tan­cats amb una sola joguina: la discòrdia...”), orgullós ell d’haver-se negat de forma sis­temàtica a ser entre­vis­tat per la tele­visió cata­lana perquè va afir­mar, i ho repe­teixo tex­tu­al­ment, que escri­via només en cas­tellà perquè li sor­tia “dels ous”. I com que som on som i és des d’aquí que hem d’arren­car un nou camí, l’Estat espa­nyol ha pen­sat que amb els cara­mels made in indult s’haurà aca­bat el bròquil per a una bona tem­po­rada. Ja sabem que no són bons temps per a la lírica i que és evi­dent que no estan ave­sats a lle­gir poe­sia i menys la de Martí i Pol. El poema Ara mateix, inter­pre­tat al piano per en Lluís Llach i acom­pa­nyat de la veu de la Sílvia Pérez Cruz i la reci­tació d’en Pep Guar­di­ola, va cloure el con­cert de l’any 2012 orga­nit­zat per la Fun­dació Lluita con­tra la Sida, amb crits d’inde­pendència. Perquè cal posar-nos dem­peus altra vegada i cri­dar qui som i que tot­hom ho escolti.