JOVES I COVID

Joves confinats en un hotel de quatre estrelles de Mallorca per haver estat en contacte amb casos positius de la covid-19 bramant a les televisions espanyoles que els tenen segrestats i mostrant a les càmeres pancartes en què reclamen que se’ls alliberi. Cues virtuals de més de 100.000 persones joves –d’entre 16 i 29 anys– el dia que s’obre el programa per aconseguir cita per posar-se la primera dosi de la vacuna. Dues cares d’un col·lectiu que en els darrers dies ha estat protagonista absolut de l’actualitat informativa. Dues maneres d’entomar la realitat d’un món en pandèmia: la primera la ignora i mostra sense vergonyes, i amb un punt d’orgull ignorant i fatxenda, la despreocupació absoluta per les normes. La segona ofereix un bri d’esperança i demostra que el sentit comú no entén d’edats.

L’espectacle, alimentat sense escrúpols pels mitjans de comunicació, ha pervertit de tal manera el missatge que el que s’hauria d’haver vist com una actuació ràpida i efectiva per evitar la propagació d’un rebrot del virus per part del govern de les Balears ha acabat amb la justícia espanyola fent de les seves i imposant un criteri que no res té a veure amb la salut i sí, molt, amb qui mana. A banda de donar altaveu a pares “desesperats” que no ho estaven tant quan deixaven marxar les criatures a un viatge de fi de curs sense cap tipus de control, s’ha mostrat fins a quin punt aquesta crisi sanitària ha canviat poques coses de fons. A l’individualisme i l’egoisme marca de bona part de la joventut confinada a Mallorca, s’hi afegeixen altres aspectes tan o més preocupants que fan pensar en quina mena de ciutadans es convertiran. Compromesos? Solidaris? Responsables? No pas, quan consideren que el criteri de l’autoritat no s’ha d’acatar quan suposa una molèstia i es fa només per anar en contra de. Quan veuen que les seves famílies es posicionen al seu costat defensant l’indefensable o quan es riuen de com són de dèbils, i interpretables, les bases de les estratègies per controlar la pandèmia. Els especialistes estan sobrevalorats, les mascaretes han passat a millor vida i si torno de les Illes amb el virus, li passo a l’avi i es mor, la culpa serà del sistema sanitari deficient. Sempre la culpa és de l’altre. En especial si des de ben petits ens han ensenyat que el més important és passar-ho bé, per sobre de prohibicions i recomanacions i que la llibertat dels altres es fonamenta primer en la pròpia.

Per això em quedo amb la segona opció. La dels joves que s’apunten en massa a vacunar-se per agilitar al màxim la immunitat de grup, de comunitat, de ciutat, de país, de societat. Segur que molts d’ells també tenen raons egoistes, interessades i egocentristes i els agrada la festa més que a ningú, però el seu futur com a ciutadans em dibuixa un escenari molt més optimista.