CASAL D’ESTIU

No calia espe­rar gaire res de l’entre­vista entre Pere Ara­gonès i Pedro Sánchez, tret d’obvi­e­tats, i collo­na­des, com el suport a uns Jocs Olímpics d’hivern als quals ves a saber si no aca­ba­rem renun­ci­ant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida espe­rança que les pres­ses per fer visi­ble el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixe­car de les buta­ques de La Mon­cloa per anar a seure tot seguit a les cadi­res de la taula de diàleg. Es veu, però, que aques­tes coses també van a ritme madri­leny: quan no és el moment, t’has equi­vo­cat de dia, i de pont en pont t’atra­pen les vacan­ces. És a dir: torni demà pas­sat, que vol dir al setem­bre. I men­tres­tant, perquè no ens dis­tra­guem ni se’ns esbor­rin del cap les lliçons que pro­ven d’ino­cu­lar-nos, ens han mun­tat un entre­tin­gut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tri­bu­nals (de comp­tes i de togues) i un joc de camp per bus­car un acord naci­o­nal per l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació; un acord que ja teníem, però que el moni­tor pre­si­dent es veu que no troba, mare­jat com està amb la xer­ra­meca tri­lera de Pedro Sánchez.