LLOPS AMB PELL DE XAI

La presumpció d’innocència de l’agressor i el reclam perquè sigui la justícia ordinària qui dicti sentència sobre els diferents casos de violències masclistes és una costant que evidencia que a les dones encara ens queda molta feina per fer. De res serveixen tots els casos en què els tribunals han menyspreat i revictimitzat dones agredides, ni les aclaparadores estadístiques sobre denúncies falses (el 0,04%). De res serveix manifestar-se un dia l’any i oblidar que vivim en un sistema patriarcal que caldria confrontar cada dia i en cada cas.

La gran majoria de casos de violència masclista psicològica, d’assetjament o d’abús de poder no arriben mai als tribunals. Es tracta del tipus més habitual de violència envers les dones. És també el més difícil de reconèixer i demostrar, perquè no hi ha una agressió física, sinó que són un cúmul d’actes que actuen com una gota xinesa sobre la nostra autoestima, fins a anul·lar-nos com a persones i fer-nos emmalaltir. No oblidem que qui té el poder i n’abusa són ells. No ens empassem a la lleugera els seus contes de caceres de bruixes, perquè els números són clars: una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència masclista. No es passa d’agressor a víctima amb amenaces i soroll mediàtic. Al contrari, evidencia el poder que es té i fa que la por corprengui les víctimes, que sovint opten per callar i oblidar.

Sobre l’afer d’Eduard Pujol arribo a tres conclusions: és un senyor amb molt poder, les víctimes no sempre denuncien (per por, perquè no creuen en la justícia o perquè no volen exposar-se a la revictimització) i això en cap cas no vol dir que no ho siguin, i Junts no ha entès res del que és la violència masclista psicològica, d’assetjament o abús de poder. Demanar-li perdó a ell perquè elles no han volgut denunciar per la via ordinària és abandonar-les, és no seguir els seus temps, és no posar-les al centre. Calia dotar-se de les eines de gestió internes per tal d’acompanyar-les i protegir-les, per mediar, perquè, insisteixo, aquí no són elles les poderoses. Pèssim missatge d’impunitat.

És immensament difícil per a una dona trencar el silenci i enfrontar-se a les crítiques, les desqualificacions, els dubtes i els insults públics. Quan parlem i acusem poderosos se’ns tracta d’exagerades, histèriques i mentideres. Se’ns revictimitza i se’ns jutja popularment, se’ns aparta. Sabent això, qualsevol dona que faci el pas, sabent a què i a qui s’enfronta, té el meu suport. La crec, sempre. El canvi que necessita la nostra societat és justament aquest, arraconar qualsevol llop amb pell de xai, amb o sense jutge, això ho decidim només nosaltres.