LA FOTOGRAFIA DE WATERLOO

Mil tres-cents quaranta-sis dies després d’aquell moment al Parlament en què es va proclamar la independència de Catalunya, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es van tornar a trobar. Va ser a Waterloo, en una jornada distesa, al costat d’altres expresos republicans –Carme Forcadell, Dolors Bassa i Raül Romeva– i juntament amb Meritxell Serret, Toni Comín i Valtònyc. Entre el 27 d’octubre del 2017 i dimecres passat han succeït un munt de coses. Els protagonistes de la foto han viscut, des de la presó o l’exili, un autèntic calvari difícilment imaginable per aquells que, dia rere dia, ens despertem al llit de casa, abracem els familiars i amics i passegem lliurement pels llocs i els racons que volem. L’ésser humà pot ser terriblement cruel, però es fa difícil, des de l’honestedat, retreure res a persones que han pagat un preu tant alt per posar les urnes i desafiar el poder d’un estat. El fracàs posterior és, si de cas, un fracàs col·lectiu, del qual tots i cadascun de nosaltres ens hauríem de sentir responsables o, si volem ser positius, extreure lliçons per quan es presenti un nou embat. A banda dels periples personals, el país també ha viscut el seu calvari particular, un amarg despertar d’aquell 1 d’octubre en forma de repressió total, amb la intervenció de les institucions autonòmiques i una persecució sense treva a tot allò que fes flaire d’independentista. Encara avui, malgrat els indults, vivim en una espiral de repressió, amb el Tribunal de Comptes com a màxima expressió.

La imatge de Waterloo és una petita alenada d’optimisme. És el retrobament de l’exili i la presó, completat fa uns dies amb la visita a la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Més enllà de la cordialitat que es respirava, però, la trobada també ens recorda que la unitat de l’independentisme no es resol amb fotografies, sinó que depèn inevitablement del cessament d’hostilitats entre els partits que lideren el moviment, que han estat capaços de traduir la majoria de setanta-quatre diputats en un govern independentista, però que, en aquests moments, ni comparteixen estratègia, ni calendari, ni metodologia. Tant de bo aquesta imatge, la del retrobament personal, sigui un primer pas per reconstruir una unitat que mai s’hauria d’haver trencat.