EL MUR NO CAURÀ, S’HAURÀ DE SALTAR

El mur polític, sen­ti­men­tal, històric, cul­tu­ral, econòmic i social que separa Cata­lu­nya i Espa­nya, per volun­tat expressa d’un estat que durant tres segles l’ha anat fent més robust, no caurà per una taula de diàleg en la qual, en rea­li­tat, ningú no con­fia. A hores d’ara, el PSOE només inter­preta un paper davant la UE que no es creu de cap manera, però que li ser­veix per fer creure a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que no exis­teix cap con­flicte polític entre Espa­nya i Cata­lu­nya més enllà del que han creat qua­tre eixe­le­brats que ara han estat indul­tats per la gràcia del pro­gres­sisme espa­nyol. Una taula de diàleg amb què els soci­a­lis­tes espa­nyols mare­ja­ran la per­diu en base a càlculs elec­to­ra­lis­tes, però que en cap cas, com cer­ta­ment han remar­cat ells matei­xos, ser­virà perquè Cata­lu­nya exer­ceixi el dret d’auto­de­ter­mi­nació. Serà, en el millor dels casos, una més entre les dife­rents comis­si­ons bila­te­rals Estat-Gene­ra­li­tat que es reu­nei­xen sense peri­o­di­ci­tat sobre qüesti­ons de gestió pura­ment autonòmica.

Per la part cata­lana, la Gene­ra­li­tat de Pere Ara­gonès és total­ment cons­ci­ent que els indults són un gest que la dreta espa­nyola mai no hau­ria fet ni per­do­narà, però no poden con­ver­tir-se en moneda de canvi de renúncies. Una cosa és accep­tar que estem al davant d’una legis­la­tura de tran­sició i no de mate­ri­a­lit­zació del man­dat de l’1-O i una altra seria accep­tar la ren­dició. Sigui com sigui, l’inde­pen­den­tisme ha triat jugar la pan­ta­lla de l’esce­ni­fi­cació del diàleg com a mínim durant dos anys, un temps sufi­ci­ent –i mar­cat per l’acord amb la CUP– per demos­trar, un altre cop, que Espa­nya no ender­ro­carà pacífica­ment el mur per dei­xar mar­xar lliu­re­ment els cata­lans. L’inde­pen­den­tisme s’ha com­promès a donar aquest marge a Madrid tot i conèixer per enda­vant el resul­tat de la supo­sada nego­ci­ació amb l’Estat. El referèndum no estarà sobre la taula com a mínim a curt o mitjà ter­mini, perquè Espa­nya no té res a per­dre sos­te­nint l’auto­ri­ta­risme i la repressió que prac­tica quo­ti­di­a­na­ment con­tra l’inde­pen­den­tisme, o el que és el mateix, a hores d’ara Cata­lu­nya no té res a ofe­rir a Espa­nya a canvi de posar les urnes de manera democràtica i civi­lit­zada.

Però jus­ta­ment perquè coneix per enda­vant que el 2023 els cata­lans no tin­dran un horitzó d’auto­de­ter­mi­nació, l’inde­pen­den­tisme no pot pas­sar aquesta pan­ta­lla de la foto amb Pedro Sánchez sense bas­tir en paral·lel una estratègia unitària per quan arribi el moment de sal­tar el mur. Perquè el mur no caurà per si mateix amb una ima­ginària trans­for­mació repu­bli­cana i fede­ra­lista a Espa­nya. I una altra cosa que hau­ria de que­dar clara per no enga­nyar ningú: en aquesta estratègia unitària, l’inde­pen­den­tisme no acon­se­guirà sumar-hi l’espai dels comuns. És fal·laç fer creure que el par­tit lila defensa l’auto­de­ter­mi­nació i l’amnis­tia i que el 80% dels cata­lans hi estan a favor. A les urnes va que­dar clar que ho estan el 52%. Ni els votants del PSC ni els dels comuns volen un referèndum ni la plena lli­ber­tat dels milers de cata­lans encau­sats i repre­sa­li­ats per defen­sar unes urnes l’1-O. Si ho vol­gues­sin, no hau­rien votat aques­tes sigles, que explícita­ment en cam­pa­nya rebut­ja­ven aquests dos eixos, que el can­di­dat d’ERC defen­sava per aglu­ti­nar el sobi­ra­nisme en l’intent d’ender­ro­car el mur de l’auto­ri­ta­risme espa­nyol.

Cal anar a Madrid, sí. Perquè l’inde­pen­den­tisme mai no tanca por­tes democràtiques. Però cal anar-hi cons­ci­ents que el cru­pier repar­tirà les car­tes mar­ca­des i que la par­tida està per­duda mal­grat que és una par­tida que cal jugar. I a par­tir d’aquí, la feina estratègica s’ha de fer entre tots els inde­pen­den­tis­tes dei­xant de banda les pug­nes par­ti­dis­tes i els càlculs elec­to­ra­lis­tes. El 2023 serà, pro­ba­ble­ment, la dar­rera opor­tu­ni­tat per repren­dre la cons­trucció de la República que va que­dar pen­jada el 2017.