PASSEM PER CAIXA

En aquests temps que ja han passat de ser líquids a ser gasosos, la cultura de l’esforç està en declivi. No només el concepte clàssic de l’esforç en el treball individual i en el progrés col·lectiu, sinó també en el sentit d’assolir un compromís per algú o per alguna cosa encara que ens costi, sigui difícil o no ens acabi de venir de gust. Vivim en una societat extremadament exigent amb els drets i perillosament laxa amb els deures. No és tot culpa de la societat. Hem passat molts anys contemplant com els poders públics desmantellaven l’estat del benestar eixamplant la distància entre els que tenen més i els que tenen menys i reforçant la desconfiança en el fet que la contribució solidària amb el comú acabi beneficiant realment el comú i no simplement una casta de privilegiats. Vivim cada cop més instal·lats en una sensació de campi qui pugui, de ximple l’últim, que cadascú miri per ell i Déu per tots, sigui dit com a frase feta totalment secularitzada.

Oblidem, tanmateix, que de tot això que passa no en som simples espectadors o víctimes, sinó actors. Amb papers petits, secundaris, sovint sense cap ratlla de text. Ben organitzats, però, podem matisar, modificar o reconduir l’argument de molts aspectes de la història. Tenim més força de la que ens pensem. Més capacitat de fer coses de les que ens volen fer creure els que ens anestesien amb discursos buits i pors generades o induïdes i ens inoculen el desànim com a actitud existencial.

La Caixa de Solidaritat n’és un exemple. No resulta plaent gratar-nos la butxaca per fer front a les fiances de gent a la qual no coneixem, alguns que potser pertanyen a partits que no hem votat ni votarem mai, d’altres que ens cauen més bé o més malament. No resulta plaent per aquests motius i, en alguns casos, també per motius estrictament econòmics. En un moment de crisi no tothom té la disposició per contribuir-hi. Però cal fer-ho, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, per més petites que siguin. Perquè aquesta caixa està destinada a resistir les andanades d’un estat contra uns polítics que, precisament, no van actuar en interès propi (és clar que parlant molt i no fent res haurien acabat millor), sinó treballant, amb més o menys encert, per a un futur millor per a Catalunya. Els devem molt. Un deute que no té res a veure amb els diners, tot i que ara són diners el que cal. Per continuar resistint. Per enviar un missatge clar als rapinyaires de Madrid que ens volen espantar amb l’amenaça de la ruïna. No ens deixem acoquinar. Fem la caixa forta.