LA CARA DEL REI

El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va autoproclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neodemocràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i a totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepasoles, comissionistes aduladors i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs, d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva cara presideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?