JUTGE I PART

Veure com està actu­ant el Tri­bu­nal de Comp­tes per­met saber fins a quin punt alguns estan dis­po­sats a arri­bar amb tal de repri­mir els que han pogut, o no, posar en risc la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola… Es tracta d’una actu­ació roïna i ober­ta­ment abu­siva que només per­se­gueix gene­rar un dany, aquest cop patri­mo­nial, a qui aquests esco­llits indi­quen com a res­pon­sa­bles de posar en perill el món que aquest exclu­siu grup de pròcers ha con­si­de­rat que és l’ideal.

He dit més d’una vegada que al nos­tre entorn no exis­teix un òrgan com el Tri­bu­nal de Comp­tes espa­nyol; si més no, un que con­fon­gui i con­tin­gui com­petències tan vari­a­des que, totes jun­tes, són incom­pa­ti­bles no només amb qual­se­vol estat democràtic i de dret, sinó també amb el dret de la Unió.

A ningú se li escapa que qual­se­vol estat neces­sita un òrgan de fis­ca­lit­zació, també en té un la Unió Euro­pea, però aquí no s’està abo­mi­nant de l’existència d’una enti­tat d’aques­tes carac­terísti­ques, sinó d’una que reu­neix tots els mals de la llarga tra­dició repres­siva espa­nyola i que, alhora, quan ens volen ven­dre que els pro­ble­mes s’estan reso­lent, fa la seva apa­rició per expro­piar il·legal­ment els que, en la seva majo­ria, no han pogut tocar per la via penal.

Ser jutge i part és, en essència, el gran poder de què dis­posa aquest tri­bu­nal que ves a saber com fa els comp­tes i que, fins ara, sem­pre s’ha cre­gut en pos­sessió d’un poder omnímode que els per­met per­do­nar els errors a uns –els seus– i des­plo­mar sense cap causa els altres –els ene­mics.

Segu­ra­ment, quan van pla­ni­fi­car una actu­ació tan per­versa van fer la mateixa anàlisi que el més ranci naci­o­na­lisme espa­nyol ha anat fent des de fa anys i que par­teix de la pre­missa que la Terra és plana… I no ho és.

Pen­sar que en aquesta ocasió la res­posta seria la de sem­pre, no només és par­tir d’una pre­missa equi­vo­cada –la Terra no és plana–, sinó que implica no haver entès res del que des de l’exili s’ha anat fent aquests últims gai­rebé qua­tre anys.

La inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte també abraça les actu­a­ci­ons expro­piatòries, i com ha succeït amb altres matèries, que pen­sa­ven que eren de l’exclu­siva com­petència interna espa­nyola, amb el Tri­bu­nal de Comp­tes pas­sarà el mateix i es veu­ran arros­se­gats no només al des­pres­tigi sinó, segu­ra­ment, a impor­tants reper­cus­si­ons en els seus pro­pis patri­mo­nis.

No es pot pre­ten­dre actuar com si d’una colònia es tractés i, a més, pen­sar que aquest com­por­ta­ment no tindrà con­seqüències; les coses ja fa molt temps que no fun­ci­o­nen així, i això és un fet que, fins i tot des de l’ata­laia del Tri­bu­nal de Comp­tes hau­rien de tenir clar.

En qual­se­vol cas, el que no estan mesu­rant aquells que estan acla­mant l’ànim depre­da­tori del Tri­bu­nal de Comp­tes és que els cri­te­ris que estan inten­tant implan­tar són, a més, extra­po­la­bles a qual­se­vol altre tipus de gestió pública.

Si s’admet que un òrgan d’ins­pi­ració i espe­rit colo­nial pot deter­mi­nar qui­nes polítiques públi­ques són admis­si­bles i qui­nes no, ales­ho­res s’està dei­xant a les seves mans el con­trol de l’acti­vi­tat dels diver­sos exe­cu­tius –esta­tal, autonòmic i muni­ci­pal–, quan el mateix con­trol cor­res­pon, sens dubte, a altres poders de l’Estat com és el cas del legis­la­tiu pel que fa al govern cen­tral o del Par­la­ment pel que fa al govern de la Gene­ra­li­tat.

Els pre­ce­dents, quan se sus­ten­ten en actu­a­ci­ons repres­si­ves, sem­pre ens arros­se­ga­ran a esce­na­ris poc democràtics i que, final­ment, s’aca­ba­ran tor­nant en con­tra dels de sem­pre.

Un bon exem­ple va ser el silenci còmplice de la pro­gres­sia cas­te­llana res­pecte al cas del pre­si­dent Torra i, només quan un jut­jat de Sevi­lla ha apli­cat el mateix cri­teri esta­blert amb el depo­sat pre­si­dent per obli­gar a reti­rar una ban­dera LGTBI, és quan s’han ado­nat de la per­ver­si­tat del pre­ce­dent.

El Tri­bu­nal de Comp­tes podrà fer el que vul­gui, n’estem segurs, però nosal­tres també som lliu­res d’actuar, amb tots els recur­sos legals dis­po­ni­bles, per defen­sar els drets dels afec­tats allà on con­si­de­rem més oportú fer-ho i que, com ja hem demos­trat, no serà en aquesta banda dels Piri­neus sinó a l’altra.